Cierras la mano,
y lo que escondes dentro
es mi curiosidad.
Mundo de sensaciones:
vuelvo a encerrarme en mí
y en la quietud de lo que nos rodea.
No sé si me comprendes.
Siempre he tenido miedo a los inicios
y el hermetismo, a veces, es sólo timidez:
el tigre es una jaula piel adentro.
No temas el silencio de los parques.
También para nosotros ha de llegar el frío
que nos vuelve mejores.
No sé si me comprendes.
nadie posee aquello que perdura
y tu cuerpo es mi única esperanza.
Mundo de sensaciones.
Te cojo de la mano. Me detengo.
Somos raíz hundiéndose en la tierra.
Barcelona, 1976
Frío (2002)
L’ANDALUSIA o LES HESPÈRIDES
Marguerite Yourcenar
L’Andalusia meridional ha tingut una bona diversitat de noms; la Bètica en l’època romana, Califat de Còrdova, Reialme de Granada, i aquesta vella apel.lació dels temps de les invasions bàrbares, Andalusia, és a dir, terra dels vàndals. El més antic de tots aquests noms resta com el més significatiu: les Hespèrides, l’indret de l’ocàs.
La Mediterrània té dues portes, l’Hel.lespont a l’est, i a l’oest les columnes d’Hèrcules (aquí no parlem de Suez, fissura feta per la mà de l’home); la seva coneixença no pot ésser completa si hom no s’ha engatjat en aquest dos estrets, en les regions que tanquen o que obren. A la vora extrema d’Espanya com als confins de l’Àsia Menor i de la Tràcia, l’Europa s’aferma al mateix temps que s’acaba. Aquest Orient, aquest Occident oscil.len des de fa vint segles als dos extrems d’unes balances l’agulla del fulcre de les quals és Roma. Com en l’arxipèlag hel.lènic, els imperis s’han fet i desfet als impulsos de les ventades i dels atzars de l’abordatge: l’Espanya a Trafalgar com Acci o Lepanto a llevant. A Granada com a Constantinoble, retrobem la punta avançada del món de la tenda i el desert establert al si dels jardins d’Europa. Cadis, Ultima Gadès, feia de portal del món greco-romà a l’Atlàntic com l’antiga Bizanci de cara a la Mar Negra i Àsia. I l’aire sec i lleuger de Sevilla, el seu ritme d’existència a la vegada continental i marítim recorda insistentment Atenes.
Ja d’ençà dels temps prehistòrics, Espanya sempre ha estat sobretot empresonada pel flanc esquerre o per la punta: allò que més compta a Andalusia hi havia arribat al fons de les cales de les barques cretenques, gregues o púniques, dels trirrems de Roma i de les falues musulmanes. És impossible, per més que hom s’endinsi en el passat, d’atènyer el moment quan l’Orient, els seus intermediaris africans i Roma, no hagin ja marcat aquesta bella terra. Però l’Espanya, l’Andalusia sobretot, encara s’assembla al llevant on, mediterrània, no n’és sinó en una meitat. És una porta falsa a l’Atlàntic, com Grècia de cara a l’Àsia. Aquesta posició excèntrica, com a frontera occidental del món conegut, ha endarrerit la seva entrada a l’escena universal: l’expansió colonial de Grècia, la seva contribució única i eternalment jove a l’experiència humana se situen al començament de la nostra història; l’Espanya molt antiga, però desenvolupada més tard, solament madurada en certs punts, precoçment assecada en uns altres, no ateny plenament el seu destí sinó fins a la plena aventura del Renaixement. L’abisme que voreja el seu flanc dret era certament menys amenaçador que la gran massa assiàtica que sobreploma la Grècia, puix que la invasió no es desplegava a intervals regulars, com de l’Àsia les hordes de Darios o de Timugin. Però era també més obscur, més buit, semblant al no-res, o apropat a misterioses i inaccessibles Atlàntides.
Des de l’Antiguitat, els grecs havien vagament situat al llarg de la costa ibèrica l’Illa dels Herois, els Camps Elisis d’Aquil.les, que una altra tradició situa a l’altre extrem del món conegut fins aleshores, a la Mar Negra. En plena Edat Mitjana el Dante, reprenent el gran tema atlàntic, menava el seu Ulisses lluny d’Itaca per a fer-lo sotsobrar a les envistes de les Canàries, o potser del Cap Verd, sota un cel on titil.len estels diferents, i en paratges que els conquistadores coneixeran més tard. Però és sobretot a partir del començament del segle XVI, ben a prop de l’època quan, per un atzar heràldic, la imatge del Toisó d’Or comença a obsessionar els somnis dels cortesans de Carles V, que l’Atlàntic esdevé efectivament la Mar Oceana, de la qual Colom, Pizarro i Cortés han estat els argonautes, i on la Florida i el Mèxic fan el paper de la Còlquida. La nuesa i la força d’aquesta terra, la vastitud dels espais desocupats dels planells i les sierras apropen, per dir-ho així, l’Espanya, enllà de l’oceà, a països gairebé sense història. El port de Sanlúcar, d’on els primers galions van singlar cap a l’oest, el monestir de la Ràbida on Colom va meditar el seu viatge, els Arxius de Sevilla on són pietosament conservats els mapamundis i les cartes dels grans exploradors, són els indrets des dels quals ha estat imposada a l’home una imatge planetària del món.
El petit museu provincial de Cadis serva un sarcòfag púnic, germà dels sarcòfags sidonis del Louvre: una feixuga forma antropoide, un braç doblegat en una de les postures habituals dels morts, i la mà del qual estreny una magrana o un cor. L’interior del sarcòfag revela un esquelet vigorós com un tronc d’arbre. Aquest púnic desconegut resumeix anticipadament una de les grans aventures de l’Espanya; els àrabs vindran darrera els púnics; l’Espanya catòlica de la Reconquesta reprèn a la seva guisa l’Espanya dels Escipions; Sagunt i Numància, fidels fins a la mort i a les flames de la fogatera, l’una a Roma i a Cartago l’altra, aixequen damunt el sòl ibèric dos exemples contradictoris de lleialtat. A l’Alhambra ventejada per les bufades de l’Orient islàmic s’oposa a Granada el sever palau de Carles V. La mesquita transformada en capella on la Reina Catòlica havia volgut reposar de cara a la ciutat conquerida marca un dels moments d’una guerra púnica eterna. A través de l’etapa cartaginesa, influències encara més antigues s’hi aclareixen: a les arenes de Sevilla, hom pensa en les tauromàquies dels frescs cretencs, en les perilloses acrobàcies d’homes contemplats des de dalt per indolents espectadors. La Verge dels Divendres Sants, la Macarena espurnejant de pedreria té com a germana al començament dels temps la dama d’Elx, cofada d’adornaments fenicis. Una plàstica grega o heretada dels grecs ha contribuït de banda a banda a l’elaboració d’aquests dos ídols purs; els trets durs i fins són els de la bellesa ibèrica, però l’ardor, la fixesa, i les feixugues joies han vingut de l’Orient.
L’Espanya romana ha durat al voltant de set segles, que fan amb escreix el període de pau més llarg que ha conegut la península. Pertot arreu, damunt el mapa i el sòl de l’Andalusia actual, floreixen les ciutats, les carreteres, els aqüeductes, els ports, els monuments de l’Espanya tranquil.la, sobrepoblada, pròspera, que fornia a Roma amb el seu cuir, la carn salada, el seu espart, i els llingots de les mines. Mesquites i catedrals s’amunteguen damunt l’antiga ruïna; el pont de Còrdova ha vist passar les legions de Galba. Ronda, dins el seu cercle de muntanyes serva l’empremta de Pompeu; el record del gran guerriller, infós en tota la poesia espanyola, encara el retrobem avui en les parets, en els graffitti escolars. Itàlica, pàtria de Trajà, d’Adrià, de Teodosi, ha fugit terra endins en més de tres quartes parts, però alguns dels seus mosaics i unes quantes de les seves estàtues demostren una esplendor assolida amb els esforços de l’artesà local hel.lenitzat, o amb el luxe de les importacions de Grècia i Roma. A cal noble poeta espanyol del segle XVII Rodrigo Caro, la Itàlica roman com a emblema de la solitud malencònica, el llit assecat deixat per l’escolament immens d’una vida desapareguda. Als sevillans els agrada d’esmentar la frase de Hume, que recorda que dos emperadors andalusos, que se succeïen a Roma, van assegurar un d’aquests bells segles a la humanitat: Sevilla té el seu carrer de Trajà, el seu carrer d’Adrià.
Els historiadors han mirat de definir què havia estat aquella infiltració del clan espanyol a Roma, fenomen que serà renovat més tard, en els temps dels Borgia: hom ha intentat de trobar en Adrià sigui en el gust de les construccions colossals, sigui en els fastos fúnebres, les característiques ibèriques eternes. Hom ha cregut veure un espanyolisme latent en la ultrança d’un Sèneca o d’un Lucà, o en el nihilisme ascètic de Marc Aureli. Hom podria també capgirar els termes del problema, i preguntar-se si aquests sécs tan fortament marcats del temperament o el pensament espanyols no han estat solcats per la duradora influència de Roma. No oblidem pas, malgrat tot, que aquest individualisme estoic, aquesta fuga barroca, aquest gust imperial de dominació universal no reapareixeran a la península sinó mil anys després de la caiguda de Roma reintroduïda per la Itàlia del Renaixement. En el conjunt, l’Espanya no hereta directament, segons que sembla, de la seva ascendència romana, sinó la part més antiga del patrimoni, la que ha estat menys tocada per les ideologies i les cultures, la més comuna, en total, a la regió mediterrània i al seu garbuix de races, però certa part ha restat aquí més inalterable i més evident que en altres indrets: la dansa que recorda les flexions i les torsions de les noies de Gades, joia de les disbauxes de Roma; la cuina amb els seus sofregits, les saladures, les crueses, el seu predomini de llenties i faves com en un menú de Marcial o d’Horaci; el circ i els seus jocs sangonents; la profunda religio unida a l’entorn dels indrets consagrats amb estàtues perfectament santes; el sentit auster i patriarcal de família, que atenua el desig massa viu dels plaers i les llibertats carnals; més essencial encara que tot això, l’agençament de la casa tal com és, l’atri, el patio, el pati on murmureja una font.
Després de la pau romana, la prosperitat àrab; també ella ha durat prop de set segles. L’onada àrab solament es retira d’Espanya de mica en mica, en el moment quan, per un curiós fenomen d’equilibri, la marea turca envaeix l’Orient cristià; Granada perduda succeeix en quaranta anys de distància Constantinoble conquerida. La qual cosa vol dir que l’Islam a Espanya té damunt la seva contrapartida a l’Orient grec, l’avantatge de ser molt més a prop de les fonts, dels orígens, de l’Hègira. El palau de Madinat al-Zahra, prop de Còrdova, no és sinó un munt de runa quasi polvoritzada i, això no obstant, punyent: és una Àsia encara més immemorial que l’Islam, és l’Islam dels aquemènides, són els versos malencònics dels poetes perses sobre les residències reials temps ha encantades per l’onagre i la gasela que hom evoca en aquestes sales nues, en presència d’aquest cèrvol de bronze en el qual hi és afirmada una tècnica mil.lenària, d’aquests estucs i d’aquests testos en els quals l’obsesió de la forma animal es disfressa en arabescos i fullatges. A despit del breu hiat vàndal o visigot, l’àrab a Espanya s’ha sobreposat amb escreix a l’antic: l’art d’una civilització per a la qual totes les delícies i tota la geometria menaven a la forma humana és reemplaçat per un art consagrat a l’única modulació de línies que s’allarguen, s’entrellacen, s’amanyaguen, que no signifiquen altrament que elles mateixes, música abstracta, meditació matemàtica eterna. A Còrdova, llar de cultura que van nodrir el fervor musulmà, la subtilesa jueva i alguns conceptes hel.lènics passats per l’alambí del pensament àrab, aquest poble d’alquimistes, d’algebristes i d’astrònoms ateny en la Mesquita la més total de les transmutacions, l’equació més complexa, el perfecte equivalent de les cogitacions perfectes d’un Averrois o d’un Avicena. Aquestes sordes harmonies són com les de les esferes.
L’art àrab de Granada, més tardà, més femení, s’adreça a l’esperit a través dels sentits. Una suavitat lineal com aquella anul.la tot el pintoresquisme històric: la degollació dels Abenserraigs o la fuga de Boabdil compten ben poc entre aquests prismes i aquelles estrelles d’estuc, sota aquelles voltes que sembla que hagin fet préstecs a les corol.les, a les grutes, als alvèols dels ruscs el seu secret tan profundament natural i tan allunyat de l’humà. Aquesta perfecció gairebé vegetal ultrapassa la unitat d’estil, no depèn pas de l’autenticitat del detall, resisteix amb una encisadora docilitat totes les injúries: el Generalife de revestiments esborrats, dels pavellons refets, dels bosquets retocats per jardiners moderns resta allò que el seu constructor àrab somiava que fos: el paradís de les meditacions bonancenques i de les joies fàcils. Hom no sent pas, amb la idea d’altres palaus granadins anihilats o desfets en runes, l’amarg despit que s’apodera de nosaltres davant les ferides del Partenó o en l’emplaçament d’una catedral bombardejada: hom accepta que aquests bells objectes hagin florit i s’hagin marcit com un narcís.
L’art gòtic andalús resta com un art militar, implantat per la Reconquesta, portat del nord, com una mena de monjo armat. Esdevingut indígena, de seguida duu l’empremta de les arts tagarines. Més liberal que no pas la religió i els costums, accepta les unions mixtes, els adulteris secrets. La catedral de Sevilla, fortalesa enorme de fe catòlica, planta les seves campanes en la Giralda musulmana i serva en el seu secret més interior de si mateixa el seu pati àrab dels Tarongers. Però el gòtic sevillà no és altrament que l’excepció que confirma la regla: gairebé per tot arreu és l’art renaixent (que els manuals espanyols sistemàticament qualifiquen de greco-romà) i els seus succedanis barrocs els que proclamen a Andalusia el triomf definitiu de l’Occident. Àdhuc a Còrdova, això no obstant reconquerida a l’Islam dos segles abans que Granada i vint anys abans que Sevilla, l’esdeveniment de la Mesquita solament data del temps de Carles V: ha estat el barroc l’encarregat de certificar, si no les veritats de la fe, almenys la gloriola dels canonges. Aquest art de pompa i de parada bufeteja el visitant quan, d’arc en arc, de columna en columna, s’apropa al centre de l’edifici, i fa volar esmicolada, com per efecte d’una bomba, una de les més nobles meditacions que hom ha fet sobre el ple i el buit, l’estructura de l’univers, el misteri de Déu. Ha estat en decorats renaixentistes o barrocs on han tingut lloc, fins a ple segle XVIII, els processos de la Inquisició. Ha estat dins una capella Renaixement on Isabel la Catòlica ha reposat passades les seves frenesies de croada. Però aquest Renaixement, aquest Barroc, no són com a Itàlia l’afirmació d’una nova i laica voluntat de viure, un crit d’orgull papal o principesc. El palau de Carles V a Granada, considerat per ell mateix, i no en la seva relació amb l’Alhambra que esclafa, és un dels espècimens més bells de l’arquitectura Renaixement, però la seva severitat i la seva duresa ultrapassen llargament els palaus romans o florentins que l’han inspirat; el seu plànol té com a orgull haver estat manllevat a la vil.la romana del papa Juli; no s’hi assembla pas més que un home vestit de seda pugui assemblar-se a un altre vestit d’acer. Un pensament que ha romàs medieval omple aquestes esglésies italianitzants, que ens han habituat a no cercar enlloc més sinó una retòrica religiosa ben humana; el no-res de la glòria terrestre hi és revelat per antífrasi, com en aquell celleret obert i nu, aquella mena de nau de maceració on quatre fèretres rovellats s’arrengleren costat a costat, a Granada, sota les tombes d’aparat dels Reis Catòlics.
L’interior de les capelles de Sevilla desborda la mateixa intimitat negra i daurada d’un oratori bizantí al qual succeeixen directament, d’altra banda en aquesta terra on l’arrianisme vàndal va precedir l’Islam. A més a més, la repetició infinita del detall, la proliferació de les formes, l’obsessionant multiplicitat de les figuracions divines i humanes alguna vegada fan somiar en els temples de l’hinduisme més aviat que en les basíliques de Roma. El barroc, art violent, fet per tal d’impressionar les multituds, aquí no representa únicament la grandiloqüència d’una raça taciturna: esdevé l’expressió normal d’un poble habituat d’ara endavant a les tensions extremes, deslletat de les calmoses abstraccions de l’art àrab i tagarí, però per al qual l’equilibri de l’art greco-romà ha esdevingut fonamentalment estranger. Les manifestacions més barroques de la vida andalusa són a la vegada les més arrelades en l’Edat Mitjana cristiana o en un passat antic no cristià encara més llunyà: pompes de les processons tauròmaques, brodats en els vestits dels toreros, sovint esquinçats i sangonents, que adoben unes petites mans en un taller de costura de Sevilla, vestits dels dansaires de Corpus Christi, porpra del Natzarè flagel.lat i exposat al poble, arrossegat com una onada de sang damunt els caps de la multitud, argenteria i cadafals dels Dissabtes Sants.
La pintura sevillana (i hom pot arrenglerar sota aquest nom la llista de pintors nascuts a Sevilla, noms com els de Murillo i Valdez Leal, els dels que hi van fer el seu aprenentatge, com Velàzquez, o llur carrera, com Zurbarán) es manté tota sencera en els límits d’un segle, el XVIII, però els seus fruits són realment els de les Hespèrides. Aquests pintors que han pujat fins els núvols portats pel seu lirisme individual o el seu realisme despietat són, això no obstant, molt italianitzants: no hi ha res en llur obra que no hàgim trobat ja en els venecians o en Caravaggio, res llevat, ben entès, el temperament i l’accent inimitable. Llurs temes predilectes són característicament espanyols en la part que testimonien l’elecció de l’artista, o del mecenes espanyol del segle XVIII; ells continuen igualment els grans corrents de l’art de la Contrarreforma, melodrames religiosos, retrats de clients aristocràtics o de personatges de l’església i escenes de gènere o naturaleses mortes inspirades per l’art del Nord. Però un fervor heretat de l’Edat Mitjana sosté encara, dins la pintura religiosa espanyola, aquestes formes de sants o santes d’altra banda tan pomposament oratòries o voluptuosament toves. En el retrat, el pintor espanyol individualitza allí on el pintor italià personalitza: un gran retrat italià del segle XVI és una meditació sobre la bellesa, sobre l’ambició, sobre la fuga de la joventut, com és ara el Pau III del Tiziano; aquests éssers malgrat que únics expressen més que ells mateixos; són portadors de les aspiracions més altes o els vicis més secrets de la raça, instants fugissers d’un tema etern. Aquí, contràriament, el profund cristianisme i el realisme pregon d’Espanya s’uneixen per revestir d’una dignitat i d’una singularitat tràgiques aquest geperut, aquesta anèmica infanta, aquest pollós, aquest cavaller de Calatrava, marcats amb unes característiques individuals que traginaran fins a la tomba, tancades dins un cos dins el qual els caldrà salvar-se o damnar-se. Fins i tot en els més grans Velàzquez, per exemple, el geni del qual sembla obtenir d’aquesta confrontació perpètua amb l’instant i l’objecte d’unes conclusions clàssiques, unes lliçons que endevinem universals, i el sentit d’aquestes lliçons roman misteriós a còpia d’evidència, tal com romanen misteriosos en la vida el secret i la raó d’ésser de cada individu retrobat. No hi ha cap altre art tan despullat de metafísica que aquest tan nodrit d’intencions religioses: no és pas la mort qui ens és presentada en aquest quadre de Valdez Leal, del qual Murillo deia que empudegava; és un cadàver i aquest cadàver és un retrat. La santa Isabel de Murillo no és un símbol de la caritat: és una dona que renta un tinyós. En les imatges dels sants en èxtasi de Zurbarán o d’Alonso Cano no ens és mostrada la visió beatífica, sinó la mirada del visionari. Aquesta obsessió de l’individu senyala el triomf definitiu de l’Occident sobre l’Orient; alhora, el fast barroc elimina fins el darrer rastre dels refinaments àrabs o tagarins. Però camps sencers de l’humanisme clàssic continuaran essent estrangers per a la pintura espanyola, com per exemple la glòria del nu. La Venus de Velázquez és una obra d’art a contracorrent en aquest país dominat pel prejudici cristià i, més secretament, per l’atavisme oriental, potser també massa capturat pel detall, l’accidental i l’instantani, per a complaure’s en el cant pur de les formes. La Maja desnuda de Goya, no andalusa, però que no sorprendria cap cigarrera de Sevilla, la inclou al contrari en la tradició del realisme individual pel seu capitós cos malgirbat. Fins i tot la carn bruna i daurada dels petits pidolaires de Murillo és inseparable de llurs parracs, que talment semblen una part de llur substància.
En l’escena de l’estil o de la naturalesa morta, l’escola andalusa s’imposa per aquest mateix realisme típicament espanyol i , per tal de donar a aquest mot la seva plenitud de força potser cal trobar-hi el sentit dialèctic que posseïa en la filosofia de l’Edat Mitjana. Ni l’Essència ni la Idea, sinó la Cosa. No pas la meditació al.lucinada d’un Rembrandt o d’un Soutine cap als secrets de la matèria, no la visió quasi mística d’un Vermeer o el reajustament intel.lectual i format d’un Chardin o d’un Cézanne, sinó l’objecte ell mateix, aquest peix, aquesta ceba, aquest clavell, aquesta llimona al costat d’aquesta taronja. D’altra banda hom ha fet remarcar massa poc que aquests potents pintors realistes de l’escola de Sevilla tanmateix no donaven de llur país sinó una imatge extraordinàriament intensa, certament, però limitada a uns aspectes gairebé obsessius d’Espanya; la indolència o la lleugeresa sevillanes en són generalment absents, fins a Goya, que farà esbossos de les belles passejants madrilenyes (i també de les lletges), o bé el rebombori dels pelegrinatges amb el mateix traç net que més enllà apunta un accident o una batussa en la plaça pública, la pintura espanyola rarament ha intentat mostrar lliurement la vida a l’exterior i a ple dia. Els pintors flamencs, florentins o venecians ens n’ensenyen més, repectivament, de llurs cels i de l’aire dels carrers que no pas els pintors de l’edat d’or de Sevilla.
Alguns països moren joves o es deturen joves: tot allò que segueix a llur breu període de vigor pertany al terreny de la supervivència o de la resurrecció. Espanya mai no s’ha refet de l’esgotament de les seves aventures imperials, de l’or fàcil del Nou Món, de la sagnia que ella mateixa s’ha inflingit expulsant de les seves venes fins a la darrera gota de sang jueva o mora. Andalusia sobretot ha estat víctima d’aquesta mena d’acte de fe perpetrat en honor de l’ideal castellà de la raça. La llegenda i la ideologia espanyola pròpiament dites són castellanes; Andalusia es fon en aquest càlid concert de l’Espanya cristiana, i solament hi afegirà algunes commovedores variacions místiques o carnals. Gairebé totes tenen com a tema una recerca: aquestes figures d’història i de llegenda totes es defineixen amb aquest mot quiero, que a la vegada significa estimar i voler. Joana la Folla que va darrera d’un taüt al llarg dels camins, agombolant el seu mort; Joan de la Creu abocat a la seva finestra davant el sublim espectacle de la Sierra Nevada i la Vega de Granada, foragitant del seu esperit aquestes formes semivisibles a la llum dels estels, cercant Déu en la nit; Juan de Mañara que va de dona en dona pels carrers del Barrio de Santa Cruz abans d’acabar la seva vida dins l’hàbit de servidor dels pobres, oblidadís sens dubte de la trista veu d’Elvira; més cap a nosaltres, la insadollable Doña Belisa i la despiatada Bernarda. Belles imatges, fets més o menys aïllats en l’experiència de la raça, que ens mostra sobretot allò que un poble ha cregut trobar d’essencial en ell mateix. Terra de poetes, que ahir mateix encara García Lorca xopava amb la seva sang. Terra de poetes en la qual sobretot en allò que ella ha estat perpètuament estimada i recreada a distància, en els planys dels poetes àrabs plorant la Granada perduda, i també en l’obra dels poetes occidentals d’ultramont i d’ultramar. Per tal que Juan de Mañara esdevingui i resti Don Juan, per tal que el percaç amorós del cavaller andalús faci de paral.lel del percaç heroic i castellà de Don Quijote en la història de l’aspiració humana envers l’impossible, ha calgut Tirso de Molina, han calgut sobretot Molière i Balzac, i Byron, i cert conte de Balzac o uns tals versos de Baudelaire i, dels nostres dies, encara, una farsa tràgica de Monthérlant.
I comencem a comprendre què ens impressiona d’aquest país i ens pertorba algun cop: el contacte directe amb la realitat, el pes brut de l’objecte, l’emoció o la sensació forta i simple, antiga i tothora nova, dura i suau com l’escorça o com la polpa d’un fruit. Aquesta terra tan festejada és meravellosament verge d’artificis literaris: la pròpia preciositat de certs dels seus poetes no l’afecta pas. Aquest sòl, del qual han brollat tantes obres d’art no és, ja per començar, sentit, com Itàlia, com una pàtria privilegiada de les arts, però la vida hi batega com la sang en una artèria. Poques contrades han estat més devastades pel furor de les guerres de religió, de races i de classes; si suportem el record de tants furors inexpiables, és perquè aquí se’ns apareixen més nus, més espontanis i menys hipòcrites que en altres bandes, gairebé innocents en llur confessió de plaer que no pas a l’home de causar dany a l’home. Cap altre país més dominat per una religió poderosa que afavoreixi més sovint la beateria i la intolerància, però cap país tampoc, on hom senti més vivament, sota el brocat de les devocions o bé sota la pedra dels dogmes sorgir el fervor humà; cap altre país tan lligat però també tan lliure, d’aquesta rudimentària i suprema llibertat feta de despulla, de pobresa, d’indiferència, del gust de viure i del menyspreu de morir. Enumerem les nostres delícies: Granada era bella, però aquest rossinyol que canta cada nit, aquesta gorja bruna inflada de sons ens ensenya tant sobre la poesia àrab com les inscripcions de l’Alhambra. A Cadis, a la vora de l’oceà, entre els blocs submergits que potser són els del temple de l’Hèrcules gadità, aquest minyó de cames brunes, enfonsat fins a mitja cuixa en l’aigua pàl.lida i blava com els seus parracs destenyits, solament capficat pels profits o malfats de la seva pesca, no ens emociona pas menys que una estàtua antiga trobada a flor d’aigua; aquesta vella religiosa mig orba que sense veure’ls ens ensenyava els quadres de l’Hospital de la Caridad entra en els nostres records costat per costat de les imatges pintades; la massiva immensitat de la catedral de Sevilla semblava explicada, o potser justificada, per la solitària presència d’una dona que pregava amb els braços en creu. Menys encara, o millor encara: penso en aquells dos camperols ajaçats a la cuneta de la carretera en els seus vestits de llana ratllada en l’amuntegament de xais degollats en un carro davant una carnisseria, plena de la presència obscena i càndida de la mort, en les flors un xic humides i masegades per les mans tèbies d’un menut captaire, en el tros de pa damunt una taula de seguida sobrevolat per una mosca, en la magrana que esquitxa un suc de color rosa…
F I
BLITZ LOUNGE CLUB 