L’ESTIU DE LA INDEPENDÈNCIA [3]

 

L’exercici de llibertat més urgent és l’arquitectura.

 

L’estiu de la independència també vol dir que quan em passo els estius al Maresme, i sobretot a Arenys de Mar, el que em produeix més satisfacció, i més duradora, és el mar i és l’arquitectura, i segurament la feliç combinació de les dues coses; i em sembla que ací acabo més convençut que mai del fet que hi ha una relació molt concreta i molt directa entre l’arquitectura i el benestar, la qual cosa no deixa de ser un axioma que m’imagino que està molt clar a les universitats, però en canvi no em sembla que sigui molt present ni al carrer ni a les cases ni a les administracions públiques, tot i que és un principi fonamental, quan contemples aquestes rengleres de cases marineres amb els seus porxos i els seus patis i els seus balcons és molt difícil no creure en una inteligència primitiva, creadora i elaboradíssima, tot el contrari del que penses quan contemples la majoria de les construccions metropolitanes d’última generació, que més aviat responen a una mimètica racionalitat a imatge i semblança del promotor o de la immobiliària o de l’agència d’habitatge que no pas a les necessitats d’aquells que hi han de viure; i no m’estranya gens que molts barris es degradin urbanísticament amb el pas del temps, perquè la primera degradació ja és la manera com s’han dissenyat i com s’han edificat i com s’han imaginat, molt sovint en contra de qualsevol poètica i en contra de qualsevol criteri de convivència i d’equilibri; és a dir que hi ha molta arquitectura constructiva però que hi ha molt poca arquitectura social, i que les finestres i els patis i els balcons i les escales i les teulades s’han pensat per viure i per deixar viure als teus veïns, i això es pot veure a qualsevol població del Maresme, de Caldes d’Estrac a Sant Pol de Mar, i també a les viles de l’interior, i també es pot veure a qualsevol carrer d’Arenys de Mar, com ara al carrer Escolàpies, on ara visc, a cinquanta metres d’una humil mesquita, en una planta baixa que uns quants anys abans va ser una senzilla casa de pescadors, com la majoria d’habitatges, i que la majoria d’elles encara respiren un aire de mar i una tranquil.litat i una bellesa que són el resultat d’una arquitectura molt ben pensada, que es troba a faltar molt; i amb això no vull dir que em consideri un reaccionari de l’arquitectura, no vull cap còpia del passat, m’agrada l’avantguarda; el que dic és que el disseny urbanístic i arquitectònic de les nostres ciutats és molt més decissiu del que ens pensem, i que la funcionalitat ha d’estar vinculada a la funció primordial d’un habitatge, que és el benestar;  i no a la funció primordial d’un promotor, que és una altra cosa;

i de la satisfacció del mar prefereixo no dir res, perquè és una arquitectura tan poderosa que no cal espatllar-la ni amanir-la amb paraules ni conceptes ni més imatges,

i acabo de descobrir un nou restaurant al carrer d’Avall que promet molt, i tot i que està molt més de moda el discurs catastrofista sobre l’economia i sobre la crisi i sobre el col.lapse dels ajuntaments [quanta retòrica banal] he de dir que si voltes una mica i camines una mica i parles una mica és molt fàcil trobar-te persones molt emprenedores i molt il.lusionades i molt treballadores que han decidit guanyar-se la vida d’una manera el més semblant possible a la seva personalitat i a la seva ambició i al seu esperit i també a les seva particular fantasia, i ho trobo molt bé.

Carles J. Pi / L’estiu de la independència [3] / Arenys de Mar / 13 d’agost de 2010

HOMBRE MUERTO A CAUSA DEL EXCESO DE FELICIDAD DOMÉSTICA

 

Vi correr a un hombre gordo
con desorbitante gusto en la mirada
poseído
con labios palpitantes de ahogo,
carentes de esa quietud
que provee la cotidianeidad,
y del balsámico sudor
al que huelen los disciplinados.

Le vi estamparse contra el vidrio
y retroceder para desnucarse.
También hube de verlo
balbucear desesperadamente
algunas palabrejas en alemán
combinadas con estértores.

Le saqué el pañuelo del bolsillo
sequé sus lágrimas;
Supe que
moría y amaba
Y paradójicamente,
No moría de amor,
Sencillamente

Moría y amaba
Moría -llamaba
Moría y llamaba
Llamaba y moría
Amaba-moría
Amaba y moría

En una absurda sala de espera,
Sin poder entregar aquel
Vibrante ramillete de jengibre
Que a su amante de todos modos
No
iba a gustarle
Porque ella
era una mujer de tulipanes.

 

Hombre muerto a causa del exceso de felicidad amorosa

Karla Olvera

L’ESTIU DE LA INDEPENDÈNCIA [2]

 

L’exercici de llibertat més urgent és la bona disposició.

 

L’estiu de la independència també vol dir que darrere de cada imatge hi ha tants significats com vulguem i que una mateixa imatge sempre és diferent i única i que la gràcia de l’estiu és que estem molt més disposats a traspassar la percepció immediata de les coses; l’automatisme del sentit és una conseqüència de les rutines ordinàries i de les obligacions, i és completament necessari per a les convencions socials [en els usos de la vida convencional els silencis són fonamentals], però ara mateix la única obligació que professo és la de destreballar, no vull aconseguir cap resultat ni cap efecte ni cap retribució, i potser la naturalesa més específica i més profunda del plaer és la seva gratuïtat, és a dir que no està configurada com una intenció: el plaer és una atenció desinteressada pels detalls més insignificants i més ínfims i més secrets, i el contrari del plaer és qualsevol forma de tensió que ens limiti o ens anul.li aquesta virtualitat, o que la condicioni; el plaer no és el resultat de res, és un trànsit fortuït i un abandonament i un recorregut i sobretot és permetre que les coses siguin del tot superficials, absolutament superficials: no hi ha res d’essencial en el plaer, i quan ens sembla apassionadament i convençudament que per fi hem captat alguna veritat essencial en el plaer vol dir que ja ens estem equivocant i que ja ens estem enganyant i que ja ens anem allunyant d’aquella virtualitat feliç; i la majoria de les vegades la raó d’aquesta pèrdua no és altra que una forma de pànic molt íntima i socialitzada: ens resulta insoportable sobreviure al plaer, hi estem massa desacostumats, no és el nostre món, ens sentim estranys i extraviats i falsificats, ja que la nostra especialització és l’afirmació individual i la personalitat, i en el plaer, encara que sembli una contradicció, no n’hi ha cap d’afirmació individual, és just tot el contrari, dispersió, fusió i  lleugeresa, molt més insostenible que la feixuga i perseverant intenció de la nostra entranyada voluntat de ser; la voluntat de ser és el nostre límit real, molt més poderós que qualsevol impediment extern.

Carles J. Pi / L’estiu de la independència [2] / Lounge Baobab Club / 7 d’agost de 2010

L’ESTIU DE LA INDEPENDÈNCIA [1]

 

L’exercici de llibertat més urgent és la destrucció d’ídols.

Guy Debord i Gil J. Wolman

 

L’estiu de la independència vol dir que, així com l’estiu del 2009 em vaig dedicar sobradament a mitificar el Maresme, gràcies als laietans i sobretot a les laietanes, del Lasal de la platja del Cavaió,  i a la mare que els va parir [Atenea, segur] aquest any tinc més ganes d’explicar detalladament aquesta fixació, més fredament i pas a pas, i mirant de fer bastant de cas de l’Anticoncepte, és a dir a Gil J. Wolman, al MACBA fins al gener de 2011, sobretot quan diu que ell no delega a ningú el dret a la falsificació, jo tampoc, i també és veritat que un home sol val per dos, o una dona també, i em sembla que no cal jeure o jaure tranquil.lament a la platja de Sant Pol de Mar, com vaig fer l’any passat fent d’amatent aprenent de pescador de xarxa i cultivant fins al límit l’anacronisme popular amb aquell plaer tan íntim que et proporciona l’anacronisme popular, i la mistel.la, és a dir més enllà del temps i de l’espai i del que sigui; o celebrant la fira del càntir d’Argentona [avui] com aquell qui res, amb l’ofici eclesiàstic de Festa Major i la feliç desfilada de les nobles autoritats i dels càntirs intemporals i eterns [gràcies, Sergi Pahissa], i que segur segur que seré amb les almorratxes d’Arenys de Mar, el 15 d’agost, i també a Castellbisbal, amb els pota-rojos i també al barri-nació de Gràcia, amb els gitanos, però que tot plegat no és res mes que una bona excusa per mirar de dir això:

Que l’ùnica nació independent a Catalunya és Girona, la província, i la ciutat més cara de l’Estat, i que ho té tot: una duana, uns Pirineus, una Costa Brava, un Dalí, un Picasso, un Duchamp, un Man Ray, un Picabia, un Cadaqués, un call rehabilitat, una catedral, una cuina de fusió, una pagesia, uns subsaharians, una rambla, un museu de la joguina, i al setembre l’Acùstica, i Adrià Puntí o el seus àlias.

Que Barcelona és una ciutat bàsicament industrial i menestral, i que tot el territori de la regió metropolitana de Barcelona és bàsicament industrial, i Vilanova i La Geltrú i Vilafranca del Penedès i Manresa i Igualada i Martorell i Manresa i Sabadell i/0 Terrassa i Badalona i Sant Adrià del Besós i la Zona Franca; i que Pasqual Maragall va tenir un somni industrial, com tota la burgesia tradicional, i també, al 92, va voler fer un somni, olímpic, però que era un somni obrer o pseudo-obrer, com Serrat, com Ocaña, com el Poble Nou, com els gitanos de Gràcia, com Gato Pérez.

I que les Terres de l’Ebre són el País Valencià de Catalunya, és a dir una fantasia provinciana de les mil-i-una nits i de les falles i dels ninots, arquetípica i ecològica i insolidària i alegrament pseudomusulmana, i que si algú al segle disset hagués dit que lo riu és vida l’haurien pres per boig, per massa obvi i per massa babau i per xerraire.

I que les Terres de Ponent són la Catalunya Vella que segueix sent vella, i que la Seu de Lleida és un far de terratinents i de funcionaris, i que és una terra de gent d’ordre, de dreta, i de tràilers de fruita amunt i avall, i que el secà a vegades asseca bastant els sentiments, és normal, però no és tan normal voler fer veure que sempre ets el més pobre i el més desgraciat, passi el que passi, sempre.

I que el Camp de Tarragona és un mig camí entre Salou i Reus i Poblet i Constantí, és a dir un port aventura de l’entreteniment, i d’allò petroquímic i de l’Esperit Sant i del teatre Fortuny.

I que la Val d’Aran i els Pirineus no saben el què són, potser perquè ja ho són.

I que, encara que a vegades no ho sembli, tot té una explicació en aquesta vida, fins i tot l’estiu de la independència.

I que una part molt important de l’explicació és al MACBA, a l’exposició de Gil J. Wolman [sóc immortal i estic viu, i no sóc fan de Catalunya] i que una altra part també molt important és a La faccia de la terra, la cançó de Vinicio Capossella al disc de The Story-Faced Man, i que la resta de l’explicació ja l’anirem veient o ja l’anirem trobant.

Carles J. Pi / L’estiu de la independència [1] / Lounge Baobab Club / 4 d’agost de 2010

 

Un italià fent de mexicà és fantàstic:

http://www.youtube.com/watch?v=elRcfmXU5og

I els artistes a Cadaqués:

http://www.macba.es/PDFs/roland_groenenboom_cadaques_cas.pdf