CAT POWER AL PRIMAVERA SOUND

 

L’edició de “Jukebox”, àlbum de versions amb el que Chan Marshall llisca amb autoritat a la pell de Billie Holiday, Joni Mitchell, Hank Williams i Nick Cave, entre d’altres, no ha fet més que confirmar la immensa vàlua d’una intèrpret que, després d’una dècada bordejant els límits del folk, s’ha consagrat com una de les artistes més inquietes.

L’autèntic shock va arribar amb “The Greatest”, superb cop de volant amb el qual la de Georgia va irrompre com un cicló a la columna vertebral de la tradició apropiant-se de la màgia del blues i el soul. Sobre l’escenari, com ja va passar al 2006 en la seva visita al Primavera Club, la nordamericana estarà acompanyada al Primavera Sound 2008 per la Dirty Delta Blues Band, magnifica banda d’estudi i directe formada per Juda Bauer, Jim White, Gregg Foreman i Erik Paparazzi.

 

http://www.myspace.com/catpower

 

COM FER NÚMEROS

 

“El dèficit fiscal a Catalunya es va situar l’any 2005 en els 18.595 milions d’euros, és a dir, 2.622 euros per habitant. És un dels resultats als quals ha arribat l’estudi elaborat per un grup d’experts de la Fundació Josep Irla, sobre les balances fiscals en el conjunt de les comunitats autònomes per al període 1995-2005.

Amb aquestes dades, Víctor Puntas, 1er tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Molins de Rei, afirma que el dèficit fiscal és la principal limitació de Catalunya, perquè frena el nostre creixement i benestar. Puntas posa en evidència la quantitat de recursos que generem els catalans i no tornen, i posa com exemple que tot el pressupost municipal del 2008 és de 27 milions d’euros i el déficit fiscal per habitant i any dels molinencs és de 63 milions d’euros.

Amb la quantitat d’un any Molins de Rei podria fer front a tots els equipaments cívics, culturals i esportius que necessitem per ser una vila de 1ª: biblioteca, Federació Obrera, zona esportiva Ricard Ginebreda, quarta llar d’infants pública, nou ajuntament al Molí, i la reforma i millora de tot el Centre Vila.”

 

http://www.esquerra.cat

 

 

És veritat, Puntas, tot és culpa de Madrid, sempre.

No tenim ni Biblioteca ni Auditori, quina pena, i és per l’espoli fiscal.

Si ens tornéssin tot el que ens deuen, del 1714 ençà,

amb interessos i recàrrec de constrenyiment,

els molinencs i les molinenques no caldria que treballéssim, mai més.

 

Fins i tot tu podries deixar l’administració, i ens estalviaríem 55.177 euros l’any.

Què hi fa el Joan Tardà a Madrid, explicar acudits ?

 

Carles J. Pi / Lounge Factory / 27.02.08

 

RAJOY, YA HA NACIDO UNA NIÑA

 

Rajoy:

ya ha nacido una niña en españa, hoy, y se paseará por todo el mundo sin complejos,
y se convertirá en una mujer madura y responsable, y crecerá en libertad,

y no tendrá miedo a las ideas de los demás, y se sentirá orgullosa,

nazca donde nazca, tranquilo, déjala en paz.

 

 Carles J. Pi / Lounge Factory / 26.02.08

CATALUNYA KOSOVO

 

La missiva del vicepresident:

Sr. Hashim Thaçi,
Primer ministre
Oficina del Primer Ministre de la República de Kosovo
Edifici del Govern
Prístina, Kosovo

És per a mi un gran honor, com a responsable d’Afers Exteriors del govern de Catalunya, poder felicitar-lo pel seu recent nomenament com a primer ministre, alhora que voldria donar-li la nostra enhorabona per l’assoliment de la independència de Kosovo. És, per tant, una gran satisfacció poder felicitar-lo davant la nova etapa de llibertat que inicia el poble kosovar, resultat de la proclamació del seu Parlament, alhora que voldria animar-lo a respectar l’esperit democràtic i multiètnic del país.


Rebi una cordial salutació,

Josep-Lluís Carod-Rovira
Barcelona, 18 de febrer 2008

 

 

La missiva del Primer ministre:

 

Sr. Josep-Lluís Carod-Rovira

Vicepresident de la Generalitat de Catalunya

Edifici del Govern

Plaça de Sant Jaume

Barri Gòtic, Barcelona

 

Benvolgut Vicepresident,

 

L’honor és meu, com a Primer ministre de Kosovo, ja era hora.

Gràcies. Parla vostè en nom del seu Parlament, suposo.

Hem assolit la independència, sí.  Un nou Estat, el nostre !

Quina nova etapa de llibertat que inicia el poble kosovar !, com vostè manifesta. És clar que respectarem l’esperit democràtic i multiètnic del país !

Això és el que ens defineix, amic meu, a tots els independentistes, els d’ací i els d’allà.

 

Vostè ja m’entén.

Ànims ! Algun dia vostè també serà Primer ministre.

 

Rebi una cordial salutació,

Hashim Thaçi

Prístina, Kosovo, 20 de febrer 2008

 

SOLTERA

 

No he necesitado casarme porque a mis padres les expliqué en su día  muy clarito que su concepto de pecado era suyo y mi vida era mía, que si vivo con un hombre o tengo un hijo soltera no tengo por qué darle cuentas a nadie, ni a la Iglesia ni al Estado, mucho menos a mis familiares. No he necesitado casarme porque mis padres me han querido y respetado y no me han sometido a indignos chantajes sentimentales. No he necesitado casarme porque  ya he montado muchas fiestas por todo lo alto, y me han invitado a muchas más, y no les he tenido que pedir a mis padres que me paguen ninguna. No he necesitado casarme porque tengo muchos trajes bonitos y se me han presentado en la vida muchas oportunidades para lucirlos. No he necesitado casarme porque ya he sido el centro de atención en demasiadas ceremonias: la comunión, las entregas de los cuatro premios literarios que he ganado y los fastos solemnes de mi doctorado. No he necesitado casarme porque cuando quiero invitar a mis amigos a comer o cenar sé cocinar para ellos. No he necesitado casarme porque no mido el afecto de mis amigos en cifras y me moriría antes que pedirles que escogieran en una lista el regalo que habrían de hacerme y, mucho menos, que darles un numero de cuenta corriente donde deberían ingresarme su dinero.  No he necesitado casarme porque las personas que me han querido me lo han sabido demostrar de sobra. Y si algún día necesito casarme será, creo, porque me enamore de alguien que necesite papeles o porque me lo exijan como requisito de adopción. Y si me caso porque quiero será cuando encuentre la manera de hacerlo sin traje blanco, lista de bodas, cuentas corrientes, parentela intrusiva ni Iglesia de por medio.

Lucía Etxebarria / Soltera / 18.02.08

 

MAR EL PODER DEL MAR

 

dices k vengo k voy y ke siento k eskuxo k pertenezko k sirvo para muxo k me estremezko k mi mirada es limpia suave brisa k sientes el deseo d tenerme cerka k te distancias x miedo a perderme k el barrio es mas hermoso dsd ke apareci k soy la flor k alumbra el jardin el viento k se yeva a la señora luna para ke luzka el sol mi amor oy slo kiero decir…
siento lo mismo x ti, el mismo sentimiento x ti…
k si k si k bien m enkanta eskucharte adoro sentirte verte moverte y sorprenderte de pronto aciendote koskiyas en las rodiyas k si k si k bien k me enkanta escucharte adoro sentirte el barrio es mas ermoso desde ke apareciste oy luce el sol en mi korazon mi niña mi amor mi rayo de luz el kamino k yeva a tu kasa es mi alegria la primavera a yegado a la ciudad y no sabes lo bien k me sienta mama los dias trankilos transkurren serenos tus pasos los mios peinando senderos kien dijo k los muertos no iban a resucitar oy yego mas puro k el agua mineral tu kara tu kasa tus ojos sonriendo mi kara la brisa la mñna subo x la ventana la kalma akaricias tu respiracion resuenan kampanas desd el komedor las nubes en el cielo y pasa un avion dibuja una linea blanka ekuador tu almoada tus ojos tu mirada estoy en tu kasa adoro tu kasa kambio de kolor pasa un avion traza una linea ahora de plata la medalla del subkampeon yo gano tu ganas ganamos los dos (x5) estonosepara estonosepara estonosepara…

Facto Delafé y Las Flores Azules / El Masnou / BCN

NO FER RES

 

Segur que tots vostès han vist pel·lícules en què una colla de nord-americans es prepara per afrontar una tempesta. Els Estats Units són un país acostumat a plantar cara a l’adversitat. Quan vénen mal dades, els europeus tenim una reacció instintiva que és no fer res i mirar a qui podem carregar el mort. La reacció espontània dels nord-americans en aquestes mateixes circumstàncies és mirar com se’n poden sortir, plantar cara, combinar les intuïcions i la capacitat personal d’arriscar-se amb l’esperit de cooperació. Això és, si fa no fa, el que han fet els Estats Units aquests darrers dies mentre les borses de mig món s’ensorraven i els europeus ens tancàvem a casa arraulits de por.

 

El 1992, el president George H. W. Bush, pare de l’actual president republicà dels Estats Units, va perdre les eleccions davant de Bill Clinton, el marit de l’actual candidata presidencial demòcrata. Aquelles eleccions de fa setze anys van estar marcades per l’economia i la ja famosa frase «És l’economia, estúpid!». Bill Clinton va saber posar en relleu les contradiccions de Bush pare, que havia estat elegit amb un programa liberal, però va apujar els impostos per mirar de contenir el dèficit públic i va dur el país a una recessió. Durant tota la campanya presidencial de 1992, la recessió va ser el tema central de les crítiques demòcrates a Bush. Irònicament, un cop passades les eleccions es va saber que, en el moment de les votacions, la recessió ja s’havia acabat.

 

Joan Oliver / Economista i Periodista / Dossier Econòmic / Fragments

 

VELO, BURKA, PAÑUELO

 

P. ¿Cómo analiza usted el debate sobre el velo en Turquía? ¿Democracia frente a laicidad?

 

R. Primero le haré una observación y luego le daré mi opinión. La secularización de Turquía, que se hizo de arriba abajo, está cambiando y la sociedad se hace más islámica, incluso islamista, de abajo hacia arriba. El partido de Erdogan, era en su origen muy radical y fue reprimido y prohibido por los militares. Cambió de estrategia y empezó por abajo y buscando un consenso popular. Ahora Turquía se está moviendo del secularismo hacia la religión. Mi opinión es que discutir sobre el velo es un error, tanto en Turquía como en Europa; y sobre el burka o sobre el pañuelo o sobre cualquier otra prenda de vestir. No es la cuestión. El verdadero debate es sobre la moral sexual que el velo representa, que no es otra que la mujer es responsable de la sexualidad del hombre. Nosotras debemos cubrir nuestro cuerpo para que él no se excite; debemos permanecer encerradas en casa, para que él no se excite. Esta moral, que pone toda la responsabilidad sobre la mujer, es lo que hay que discutir.

 

P. ¿Piensa usted que el grueso de la población musulmana de Europa se dirige hacia la separación de la religión y el estado? ¿Se puede hablar de un Islam europeo?

 

R. Creo que la mayoría de los musulmanes asimilarán los principios de la democracia si tienen el mismo debate que los católicos tuvieron, que no es más que aceptar que sus dogmas son puestos en cuestión y que de estas preguntas se derivan respuestas que no les van a gustar. Para que este proceso sea más fácil, hay que proteger la libertad de expresión, garantizar que si uno expresa su opinión no tenga que enfrentarse a consecuencias terribles, que no se pueda impunemente amenazar de muerte. Hay que proteger la arena en la que se debe producir el debate.

 

P. Usted no distingue entre un Islam moderado y contemporizador y el Islam radical.

 

R. Yo hago una distinción entre Islam, en cuanto a un conjunto de principios, y los musulmanes como gente. Los musulmanes son diversos. Algunos se convierten a la democracia o quieren integrarse como ciudadanos en las sociedades occidentales; algunos rechazan la democracia y otros toman este rechazo hasta el grado extremo de los ataques terroristas y las llamadas a la jihad. Pero lo que tenemos es una gran mayoría de musulmanes de quienes no sabemos lo que piensan porque no dicen nada. Es este grupo al que hay que influenciar. Pero el Islam, como el conjunto de principios, es muy consistente, muy coherente, muy simple y no es compatible con la democracia liberal. Porque los principios de la democracia liberal toman la vida humana como un fin en si mismo y el Islam dice que sólo si te sometes a los deseos de Dios, tendrás una vida satisfactoria y serás premiado.

 

Ayaan Hirsi Ali / Exdiputada liberal holandesa

Entrevista / Fragment / El País / J.M. Martí Gómez / 13.02.08

 

13 DE FEBRER DE 1808

 

El 13 de febrer de 1808,  cinc mil soldats i mil vuitcents cavalls de l’exèrcit imperial

de Napoleó van entrar a Barcelona, i la van ocupar fins el 28 de maig de 1814.

La situació econòmica de Barcelona i Catalunya en els primers anys del segle XIX

era força precària.

 

 

“Era llavors Barcelona una ciutat patriarcal. Rodejada de murallas, els convents, iglesias, cementiris parroquials y edificis militars se menjaven la meytat de la seva área. No tenís mes diversió profana que las funcions del Teatro de la Santa Creu que acabavan á las nou del vespre, ans de sopar. Una empresa que intentá aclimitar las óperas de nit, perdé molts diners y no ho conseguí. Las professóns, las funcións religiosas y els sermóns adquirían sovint el carácter de verdaders aconteixements.

Molts carrers a la nit quedavan casi á las foscas, rebent llum únicament de las llantias colocadas davant de las capellas que hi havía en molts punts de la ciutat. Las personas ricas, al eixir de nit, se feyan acompanyar per sos criats ab fanals. Després del toch de queda , no se sentia mes que’l ¡quien vive! de las murallas, el cant dels serenos y’ls lladruchs dels gossos.

Se resava ‘l rosari en totas las casas: al toch dels Angelus tothom se descubría, y quan moría algú l’andador de la confraría de que´l mort formava part, s´aturava á las cantonadas demanant un Pare-nostre pera l’ànima del difunt.


El sigle XIX ha fet un cap-y-qua.
Comensá y acaba ab una crisi industrial: la de principis de sigle fou motivada per la guerra que’ns feyan els inglesos irritats per l’aliansa que’l gobern de Carles IV havía contret al Napoleón. Els corsaris británichs interceptavan el camí de América, y obstruhit el mercat de las colonias, els magatzems dels industrials estavan abarrotats de generos.
Per ausiliar als traballadors sense feyna s´organisá l’Olla dels pobres, que’s feya bullir ab lo que produhían els subsidis de las personas benéficas y ab el resultat de una rifa de solars y casas novas situadas al carrer del Rech.”

 

Retrat de la ciutat de Barcelona abans de la Guerra del Francès (1808-1814)

ROCA Y ROCA, J.: Barcelona abans de la invasió napoleònica (1800-1808)

 

 

NO ESTÁ VACÍO

 

El papa Benedicto XVI ha asegurado que el infierno existe y no está vacío. No es anuncio nuevo, en 2007 ya mencionó la existencia del infierno como lugar, algo que su antedecesor, Juan Pablo II, había rechazado. El Papa, durante un encuentro mantenido con párrocos romanos con motivo del inicio de la Cuaresma, ha mandado un mensaje a los fieles: la salvación no es inmediata ni llegará para todos, por eso ha querido destacar la posibilidad real de ir al infierno, según informa el diario italiano La Repubblica.

"El infierno, del que se habla poco en este tiempo, existe y es eterno", dijo el Pontífice romano el pasado abril de 2007. Una idea que es contraria a lo que defendió el anterior Papa, el polaco Juan Pablo II, durante su pontificado.

Juan Pablo II corrigió el concepto tradicional del infierno, fue en verano de 1999, cuando hubo cuatro audiencias para hablar sobre el cielo , el purgatorio, el infierno y el diablo. "El cielo", dijo entonces, no es "un lugar físico entre las nubes". El infierno tampoco es "un lugar", sino "la situación de quien se aparta de Dios". El Purgatorio es un estado provisional de "purificación" que nada tiene que ver con ubicaciones terrenales. Y Satanás "está vencido: Jesús nos ha liberado de su temor".

El Papa ha querido dejar claro sobre estos temas que la salvación no está garantizada. »No todos nos presentaremos iguales al banquete del Paraíso» por eso, ha dicho, “serán muchos los que tengan que purificarse para afrontar el Juicio Final".

 

El País / 8.02.08