¿Qué es un extranjero?
Aquel que te hace creer que estás en tu casa.
Edmond Jabès
La meva principal idea de la política és molt senzilla: m’agraden els governs laics i democràtics. M’agraden per a tothom, i allà on sigui: a l’Afganistan, a l’Irak, a Israel, a Palestina, a Cuba, a Veneçuela, a Algèria, al Sudan, a Turquia, i també a Espanya, a Catalunya i a la meva ciutat.
M’agrada, a Espanya, el govern de José Luis Rodríguez Zapatero, que és laic i és democràtic, que prioritza les polítiques d’igualtat a favor dels drets individuals de tots els ciutadans i ciutadanes, i que no té la pretensió, des de l’Estat, d’establir jerarquies morals universals, ni paradigmes unívocs de patriotisme.
M’agrada, a Catalunya, el govern de José Montilla, que és laic i és democràtic, que prioritza les polítiques socials i l’equilibri territorial, i que no practica la psicosi defensiva, sinó l’explicació, l’acord i l’ambició de país, en el seu sentit més genuí. M’agradaria, això sí, que pogués exercir més encara la seva condició laïca, sense el filtre d’inèrcies ideològiques artificials, simbòliques, sobreposades.
No m’agrada, a Molins de Rei, el govern que tenim. És un govern democràtic, però no és laic. Practica, sistemàticament, la religió de la cultura identitària i la de la simulació. Es basa en una falta d’ambició que és el principi de la seva constitució: la renúncia a governar des de la majoria social, i per tant la decisió per una opció sectària, partidària, excloent.
No m’agrada que no tinguin cap política cultural. Utilitzen i es serveixen dels elements de la cultura tradicional, del folclor, dels costums, per simular que ténen una política cultural. Però no és veritat: administren recursos i gestionen programes d’activitats, amb les entitats o sense les entitats, i res més.
No hi ha política cultural sense la dimensió estratègica de les polítiques d’igualtat, en dues direccions que són complementàries: la primera és la de facilitar la igualtat d’oportunitats en l’accés universal a la cultura i al coneixement (equipaments, serveis, instruments de gestió, producció, promoció i difusió); la segona és que el conjunt de les expressions i les formes culturals, la creació, el debat, la recerca, la innovació, tinguin les mateixes oportunitats de realització i de socialització. Un compositor de jazz, una cantant de hip-hop, un video-artista, un investigador, una escultora, un graffiter o una guionista de cinema han de tenir les mateixes oportunitats de generar i posicionar les seves creacions que aquells que opten per les expressions més tradicionals de la cultura popular.
A Molins de Rei no és així.
No m’agrada que no tinguin cap política territorial. Han utilitzat una ficticia i publicitària polèmica al voltant del vial de cornisa per practicar el pancartisme des de l’Administració, en un exercici de transferència de rols completament innocu i inofensiu, i per ocultar la gravetat constatable de que no ténen cap mena de proposta, reflexió ni planejament sobre Collserola. Allò que hipotèticament estava amenaçat ha funcionat colateralment per inhibir qualsevol acció sobre el que mai ha estat amenaçat, que és justament la sustància de la qüestió: com vertebrar i dimensionar la connexió de Collserola amb l’estructura urbana de la vila, i com fer permeable i sostenible el conjunt dels seus usos i la seva conservació.
La ciutat no és una abstracció administrativa: la ciutat es relaciona amb l’entorn, i convé que s’hi relacioni. La ciutat, i el seu planejament, s’han de definir a partir d’aquest entorn, i a través seu.
No m’agrada que no tinguin cap política ambiental. La política ambiental no és el simple nominalisme ecològic ni l’adhesió formal al protocol de Kyoto. La política ambiental és l’escola, el carrer, les places, l’habitatge, els camps, el taller, l’empresa, la mobilitat, el transport i és l’acció transversal que integra tots els àmbits de l’administració: és la dimensió d’equilibri en la seva projecció a favor del benestar, pel benestar d’avui i pel d’ací a cent anys.
La política ambiental no és una acció unilateral. Precisa, més que cap altra, de la sintonia i la complicitat de tota la societat: no és un imput ideològic ni un patrimoni de partit. Quan és així, no té cap possibilitat d’èxit.
No m’agrada que no tinguin cap política social. La política social comença per l’atenció individual, i per la qualitat d’aquesta atenció, pel grau d’acolliment. El govern local no ho ha d’assumir tot, no és aquesta la seva naturalesa, però té com a primera obligació la d’atendre les persones, amb eficiència i amabilitat. Són els ciutadans i les ciutadanes els que ténen la competència de jutjar l’administració, no a l’inrevés.
El govern de la ciutat, els seus serveis, han d’estar al costat de les persones, de les associacions, dels col.lectius. Més al costat com més dificultats tinguin. El veïnatge no és una qüestió purament administrativa, censal, sinó una condició de convivència, de relació, de cooperació.
La política social és fer que aquesta condició integri el màxim de cobertura a les necessitats i les demandes ciutadanes. A Molins de Rei també.
Votaré Xavi Paz perquè té l’energia, la capacitat i la companyia suficient per liderar la transformació que Molins de Rei reclama. Votaré Xavi Paz per una ciutat de ciutadania.
Votaré Xavi Paz per l’impuls de renovació i d’incorporació de veus i projectes que la seva candidatura ens proposa.
Votaré Xavi Paz perquè no és una persona autoritària, ni dogmàtica, sinó que es defineix, tranquil.lament, a través dels altres, a través de la relació i la conversa amb els altres. També la ciutat necessita aquesta conversa.
Votaré Xavi Paz perquè el retrat de la seva candidatura és el que més s’acosta al retrat real de Molins de Rei, al retrat de la seva pluralitat i al conjunt de les seves aspiracions, somnis i contradiccions.
Votaré Xavi Paz perquè votaré tambe al Joan, l’Esther, la Pepita, la Jessica, el Ferran, la Maribel, el Conrad, l’Ana Belén, la Pilar, el Francesc, l’altre Francesc, la Cristina, el Miguel Àngel, l’Anna, el Josep, l’altra Anna, el Xavi, l’Esther, el Marcel, la Carme, el Cesc, el Joan, la Trini, el José Luis, la Carmen, la Georgina, el Carlos, la Magda, el Francesc i al Joan.
I votaré Xavi Paz també pels qui no són a la llista.
Fins i tot ho faré pels qui, molt probablement, no aniran a votar, i que també son els nostres ciutadans i ciutadanes.
Carles J. Pi
Abril del 2007
¿Qué se hace con la periferia subdesarrollada del mundo?
Se usa para hacer turismo y practicar la caridad. Para darse buena conciencia.
¿Usted habla del hombre posmoderno?
Sí. El modernismo fue la época de la construcción del gran invernadero de cristal. El posmodernismo es la vida después de la inclusión total en ese gran invernadero. La periferia está allí simplemente para recordarnos que todo es muy seguro y que es necesario proteger la estructura a cualquier precio.
¿Qué sucederá después del gran invernadero?
Tendrá fin, porque la dolce vita en ese gran palacio de cristal está basada en una tecnología que no es sostenible. Es decir, en las energías fósiles. En la historia de la humanidad, el fosilismo habrá sido un episodio de apenas unos 300 años. Tenemos energías fósiles aún por 50, 100 años como máximo. En todo caso, nuestro placer ya no es el mismo; ha sido prácticamente demolido, porque las energias fósiles son sólo agradables cuando son baratas, y esa época se terminó para siempre. No volverá nunca más. Cuando todo se vuelve caro, no hay más confort, porque la democratización del lujo es imposible. Los regalos de la naturaleza se terminan allí. Ahora los hombres se preguntan cómo se pueden reemplazar esos regalos. La verdad es que el hombre detesta el trabajo. Los hombres simulan trabajar, pero trabajando sueñan con un regalo, con un tesoro que buscan en forma permanente. El trabajo es sólo una suerte de intermezzo que se acepta en espera del gran regalo.
Entrevista / Peter Sloterdijk
BLITZ LOUNGE CLUB 