LOS VANOS MUNDOS

 

El que posee el oro añora el barro.
El dueño de la luz forja tinieblas.
El que adora a su dios teme a su dios.
El que no tiene dios tiembla en la noche.

Quien encontró el amor no lo buscaba.
Quien lo busca se encuentra con su sombra.
Quien trazó laberintos pide una rosa blanca.
El dueño de la rosa sueña con laberintos.

Aquel que halló el lugar piensa en marcharse.
El que no lo halló nunca
es desdichado.
Aquel que cifró el mundo con palabras
desprecia las palabras.
Quien busca las palabras que lo cifren
halla sólo palabras.

Nunca la posesión está cumplida.
Errático el deseo, el pensamiento.
Todo lo que se tiene es una niebla
y las vidas ajenas son la vida.

Nuestros tesoros son tesoros falsos.

Y somos los ladrones de tesoros.

 

Felipe Benítez Reyes  ‘Los vanos mundos’ 

FELIPE BENÍTEZ REYES

 

OENNOSÉ

 

Caíayalaluzsobrelascalles
yacaíaentucuerpo
-enunhoteloscuro, oennosé
quéhabitaciónsinmueblesdenosé
quéciudad-laluzagonizante
develasencendidas.
              
Untemblor
develas, ountemblordeárboles,
enelotoñosucedía -nolosé-
enlaciudadquenorecuerdo
-yaesadesmemoriadasensación
dehaberestadoallí, ignoroadónde,
conalguienquenosé,
quizásenlaciudadquesiempreolvido.
              
Talvezeralalluvia: mipasado
ocupaunescenariodecallesdesoladas.
Sindudaeralalluviagolpeando
loscristalesdeuntaxi, conalguienamilado,
conalguienquehaperdido
susrasgosconeltiempo.
              
Oerayo
-nolosé-, talvezyomismo
reflejadoencristalesmojadosporlalluvia.
Quizáseraenverano, norecuerdo,
yeraotraciudadlaqueahoraolvido.
Unaciudadconbaresjuntoalmar,
dondetúnuncaestabas.
              
Nosébien
quéciudaderaaquéllaenquelaluz
teníalaaparienciadeunaflorabrasada,
perotusmanosfríasestabanenmismanos,
talvezenalgúncineconpalcosdeoroviejo,
ensucalienteoscuridad.
              
Unaciudad
sevivecomouncuerpo,
seolvidacomoél.
              
Posiblemente
ahoraevocociudadesqueexistieron
alladodeesoscuerposqueexistieron
enciudadesqueexistentalvezenelolvido.
Quedebenexistir, peronosé.

 

Felipe Benítez Reyes  ‘Vidas improbables’ 1985 

LA SAGRADA FAMÍLIA AL LITORAL

 

L’estiu informatiu ja té un contenciós mediàtic: el túnel de l’ave contra els defensors del temple de la Sagrada Família.

És un contenciós banal, no cal dir, i tergiversat, amb moltes màscares.

No és la seguretat el problema, ni el discurs sobre la mobilitat urbana, ni l’enginyeria civil, ni l’espiritualitat.

Els convergents -¿perquè es diuen convergents si el que fan des de sempre és divergir?- i els seus acòlits eventuals han trobat un filó: el temple està en perill, no ens ho podem permetre, això caurà, ja us ho dèiem.

Els prohoms capdavanters de l’obra expiatòria, Rigol i Espar-Ticó, es mobilitzen, fan accions simbòliques, s’encadenen per la premsa amb uns quants veïns, fan campanya, es fan víctimes –sempre ho han fet, per diferents causes-.

Tot aquest cafarnaüm, que durarà, i durarà, i durarà…, té una solució molt fàcil, que a més optimitza de manera definitiva la missió evangelitzadora de la part més afectada: els defensors de la Sagrada Família.

Es tracta simplement de moure el temple, i desplaçar-lo –amb la màxima cura i fidelitat-  al litoral, el seu lloc més natural, i més emblemàtic, al costat de les noves platges barcelonines, entre la Mar Bella i el Fòrum.

Tot són avantatges, ara i d’ací a dos-cents anys:

El temple es dimensiona, s’integra al nou sky-line de la ciutat:

Hotel Ars+Torre Mapfre+Torre Agbar+Sagrada Família+Placa Fotovoltaïca del Fòrum.

El temple és la peça nuclear d’un parc temàtic al seu entorn.

Qualsevol grup financer kuwaitià estaria interessat en l’operació, “L’aventura de la sagrada família”. El guió està escrit de fa segles: les estacions de la passió, pas a pas.

Els operadors turístics hi guanyarien, perquè podrien vendre el pack complet:

Visita al temple, bany i fideuà, parc temàtic expiatori i copa al maremàgnum.

El barri de la Sagrada Família hi guanyaria: l’espai alliberat pel temple revertiria finalment al seu ús públic genuí, per la ciutat, pels veïns, per la cultura.

No més autocars de turistes, no més col.lapses, no més taxis, no més multes, no més souvenirs, no més carrets de gelats.

I un argument més important, categòric, definitiu: aquesta zona despersonalitzada del litoral –planificada, freda, moderna– necessita un impacte identitari, un shock urbanístic-emocional, alguna cosa més trascendent que tots aquests hotels i restaurants que es traspassen cada dos per tres.

Res millor que el tòtem per excel.lència de l’estètica pastitx.

És la solució que integra totes les variables del conflicte, sense perdedors.

És veritat que el tràmit del desplaçament allargaria quinze o vint anys, potser més, el cronograma de les obres del temple.

Molt millor encara.

És un valor afegit: més espiritualitat, més expiació, més temps d’espera, més esperança…

 

És la solució més cristiana de totes: tothom en surt beneficiat, amb més fe.

 

Carles J. Pi

19/07/07

EL SOMNI D’UNA NIT D’ESTIU

A MIDSUMMER NIGHT’S DREAM   / V FESTIVAL SHAKESPEARE  /  Masia Can Ratés  Santa Susanna 2007

29 de juliol  / 21: 30 h /  Companyia Footsbarn Theatre

 La mítica companyia Footsbarn Theatre fa reviure després de 15 anys el carnavalesc somni d’una nit estiu, un dels èxits més aclamats i populars de la seva llarga trajectòria teatral.

Una peça fantàstica que reuneix els elements més consistents del caràcter i la identitat de la companyia.

 Midsummer night’s dream de Footsbarn és tot un univers, un veritable festival sorgit d’una increïble combinació d’estils i influències, de nacionalitats  i de cultures, barrejades en un inversemblant torrent de pur teatre. Un punt d’encontre on es retroben el circ, el clown, processons de carnaval, danses tribals, Comedia dell’Arte, Kabuki… Farsa i surrealisme al voltant d’un sentit únic per la meravella, el plaer i la màgia.

 Reconeguts principalment per les singulars i agosarades adaptacions dels clàssics, Footsbarn Theatre ha voltat per tots el continents. Els més de seixanta espectacles creats als llarg d’aquests anys han estat representats arreu del món i en els espais més diversos (tant a la seva carpa,  com als carrers, als boscos, dins de coves, al’aire lliure, als auditoris…).

 Des del 1971 Footsbarn Theatre ha aconseguit franquejar la barrera de les llengües gràcies al seu univers popular i festiu fet de música, de màscares, de circ, de teatre, de decorats monumentals, d’exuberants vestimentes…Trenta-sis anys després de la seva creació, els projectes es multipliquen, l’equip evoluciona, però l’energia dels principis és la mateixa i el desig que presideix la seva aventura vital, també el mateix: el de fer somniar els homes.

EL DESENCANT D’UNA GENERACIÓ

 

El dia 11 de juliol s’ha estrenat als cinemes francesos “2 dies a París” de Julie Delpy,

una comèdia multi-cultural on actuen tant els pares de la directora, l’americà Adam Goldberg, així com Daniel Brühl en un paper secundari.

La pel·lícula fa una doble mirada a banda i banda del Rin.

 

 

Un home, una dona, els carrers de París, tatxim… Compte de caure al parany! Julie Delpy, 38 anys, en la seva primera pel•lícula com a realitzadora i coproductora –anteriorment havia estat guionista a ‘Before Sunset’ el 2005 amb Richard Linklater i l’atractiu Ethan Hawke — barreja les pistes del romanticisme i s’entreté a destruir els codis amorosos establerts al cinema. Tot i que l’escenari sembla més aviat una imatge de postal, entre la Place du Tertre a Montmartre, el Quartier Latin o o el canal Saint-Martin, els personatges no hi tenen res a veure.

Marion, una fotògrafa francesa que viu a Nova York, capbussa el seu xicot americà en la seva família, després d’un primer viatge fracassat a Venècia. Ni la cúpula de la Basílica de Saint-Marc ni les torres de la catedral de Notre-Dame aconsegueixen revifar la flama que s’apaga entre la parella que ha passat la trentena. Mentre en Jack |-un paper fet a mida per a Adam Goldberg- descobreix la veritable naturalesa dels pares de Marion, uns ‘post Maig del 68’ dedicats a una sexualitat desfermada, i que travessen la seva pròpia crisi de parella, la Marion ensopega amb un ex a cada cantonada.

En aquest context, que no deixa de ser banal — una parella, lluny del seu entorn habitual, aprèn a conèixer-se en situacions poc delicades —, Julie Delpy duu aquest tema fins als extrems del ridícul i la maldat.

Així doncs, gaudeix caricaturitzant els francesos en un dia poc falaguer: els taxistes són racistes, ignorants i misogins ; els intel•lectuals, uns obsessos sexuals sense talent, i els parisencs a la trentena, uns perversos depressius i amorals. La realitzadora i actriu principal del film reconeix que s’ho va passar d’allò més bé amb la manera de forçar els trets de personalitat dels uns i els altres.

« Però », puntualitza, « els francesos són els únics que s’ho han pres malament. Hi ha una antiga tradició que no ens permet criticar els nostres propis defectes. Els francesos són perfectes, és un fet de tothom conegut! »

Resultat, la franco-americana que ella ha esdevingut, posa el dit a la nafra i dibuixa el retrat d’un país segur d’ell mateix, arrogant, insuls, buit, i molt provincial, acabat, i que ha perdut la seva mordacitat i la seva capacitat de revolta. Una impressió reforçada per l’escenificació i el vestuari, que donen al film un aspecte molt ‘nouvelle vague’ [Delpy havia rodat amb Godard el 1984]; la imatge permissiva vehiculada pels amics de Marion durant una vetllada ensopega així amb la rectitud puritana de l’americà, víctima del vertigen davant de tal desbordament.

Afortunadament, res no resulta tan greu. Julie Delpy utilitza l’humor amb desimboltura, amb diàlegs de la més pura tradició de l’‘stand-up comedy’, de l’estil « Penso que una pipa és un esdeveniment cabdal. Després de tot, va ser per culpa d’una pipa que els Estats Units van arruïnar la seva darrera oportunitat de ser una democràcia… ». El final està tenyit d’un xàfec diabòlic, mig cínic, mig melangiós: és encara possible la rebel•lia de joventut passats els 30? Sota una aparença de lleugeresa, ‘2 Days in Paris’ qüestiona els fonaments polítics d’una generació a la recerca d’un ideal.

Nathalie Six
Traducció: Laura Casanovas

PERQUÈ EN DIUEN SOCIETAT CIVIL?

 

Els quatre vaixells insígnia de l’economia catalana –de diferent eslora però amb un quadern de bitàcola semblant- ja fa temps que van decidir la constitució de l’autoanomenat GTI-4, una marca blanca per designar periodísticament la seva acció pública. Són la Cambra de Comerç de Barcelona, el Racc, Foment del Treball i el Cercle d’Economia. Han descobert, de manera no fortuïta, que allò que dóna més morbo no són les juntes d’accionistes, tan avorrides i previsibles, sinó les rodes de premsa, les portades als diaris, els portals d’internet i el joc de declaracions i contradeclaracions, de rèpliques.

 

Haurien d’aprendre del FC Barcelona, primer vaixell insígnia indiscutit de la nostra economia, i de la seva projecció exterior. Ja fa molt anys que practica aquesta divisa: l’important no és el futbol,  ni l’esport, sinó el volum de comunicació que es genera, i la seva cotització de mercat, l’intercanvi, el negoci.

 

Ara, el GTI-4 ha tornat a passar a l’ofensiva. Ha fet un comunicat on alerta al govern espanyol que el canvi de model en la gestió aeroportuària ‘no admet dilacions’. Ull, s’estan començant a inquietar.

 

El GTI-4  va triomfar mediàticament en la seva gran performance a l’IESE, patrocinada sobretot per La Vanguardia, que va aconseguir fer convèncer a tothom que allò era un acte de la societat civil catalana.  D’ençà d’aquella convocatòria els mitjans periodístics han assumit, no de manera innocent, que quan parla el GTI-4 parla la societat civil catalana, i així es va reproduïnt de manera rutinària. Per cert, en aquell acte hi van concòrrer entitats culturals i socials amb pedigree que ningú sap massa bé que hi feien. Algú els hi va vendre la moto.

 

Però ací hi ha un misteri.

Perqué en diuen societat civil, si és un lobby?.

 

És molt conseqüent que alguns grups empresarials del país estiguin interessats en participar de la gestió aeroportuària, i del control de les infraestructures, i dels peatges de les autopistes, i de la línia 10 del metro. 

 

Però que diguin que ho fan en nom seu, i dels consells d’administració que representen.

 

No he vist que quan la societat civil, civil, diu que té problemes d’accés a un habitatge digne, o en unes condicions dignes; o quan els llicenciats i doctorats del país diuen que no troben ací una sortida professional prou qualificada, surti el GTI-4 a manifestar la seva posició, o alertar el govern sobre la qüestió. No ho he vist, de moment.

 

Que diguin el que són. Són un lobby, i són benvinguts.

 

Però no són els que ténen la missió de vetllar pel nostre benestar.

Això ja ho farem, entre tots,  des de la societat civil, que no té una sola marca.

 

 

Carles J. Pi

11/07/07

LES 16.000 PARAULES

 

Finalment s’ha desmuntat un altre tòpic: no és veritat que les dones parlin més que els homes. L’estudi que publicarà demà la revista Science demostra –amb les reserves i consideracions de tota investigació científica- que la teoria defensada de manera unànim i perseverant per tota mena de xerraires de fira, tertulians radiofònics i neuropsiquiatres amb màster és falsa.

 

La comprovació empírica mostra que la mitjana és molt semblant: al voltant de 16.000 paraules diàries, ponderant els casos extrems, que van de les 45.000 a les 500.

 

Les diferències, pel que sembla, afecten més aviat als continguts, o a la tria de lèxic, conclusió òbvia i elemental, i de molt fàcil comprovació si es presta un mínim d’atenció a les converses sexuades que tots podem escoltar diàriament, a la feina, al bar, al mercat, al carrer o a casa, per grups de gènere,  masculins o femenins.

 

El que no surt a l’estudi és, però, com calibrar el grau i la intensitat de la comunicació, perquè setze mil paraules poden voler dir molt, segons com, però també molt poc, o gairebé res.

 

Fa anys, en cercles acadèmics i no acadèmics d’esperit progressista es parlava molt de comunicació verbal i comunicació no-verbal. Era una altra simplificació de l’època, que anava molt bé als benintencionats que intentàven guanyar-se la vida ensenyant  les fòrmules màgiques del llenguatge corporal.

 

Alguns van triomfar en aquest terreny, sobretot els professors de mímica, i uns quants advocats;  però d’altres hi van deixar la pell: no teníen prou aptituds.

 

Ara que ja sabem que tenim les mateixes paraules, les setze mil de cada dia, la pregunta decisiva és (la de sempre):

 

Hi ha alguna cosa realment important que es pugui no-verbalitzar, d’una manera o d’una altra? Es pot viure sense interjeccions, ni conjuncions, ni exclamacions…?

 

I sense paraules?

 

 

 

Carles J. Pi

06/07/07

I TU, CARRETERO ?

I tu, Carretero, quan signaràs el compromís amb els valors occidentals?

 

Joan Carretero, líder natural i portaveu de la facció ultra-dretana d’ERC va reunir fa pocs dies als seguidors de reagrupament.cat a l’Auditori de Barcelona, amb l’aval i el padrinatge de l’inefable Heribert Barrera, en una performance escènica amb doble intenció: canibalitzar als dirigents orgànics del seu partit, pulsió sustantiva i fundacional de qualsevol minoria que es pretén alternativa; i proclamar els quatre pilars fonamentals del seu evangeli secessionista.

 

Carretero vol que ERC recuperi “la confrontació política amb l’Estat Espanyol”; reclama “polititzar la llengua” (més?); vol pactar només amb qui es declari a favor de “l’exercici de l’autodeterminació”; i va provocar els màxims calfreds de l’auditori, que ja és provocar, al defensar l’ús de la força per part dels Mossos d’Esquadra, i sobretot -en el clímax conceptual de l’assemblea- l’exigència de que Catalunya només pot acceptar immigrants si aquests signen abans “un compromís amb els valors occidentals, la llengua i la cultura catalanes”.

 

La proposta és bona, malgrat que ja ha estat pensada abans per altres col.lectius xenòfobs europeus, però comporta, Joan,  una logística afegida:

Caldrà crear ambaixades mòbils –bastant mòbils- que expliquin abans i arreu del món, al Senegal, a l’Eqüador, al Perú, a Gàmbia, a la Xina, a la República Dominicana, a Romania, a Ghana, a Tetúan…,  i de la manera més didàctica possible, a tots els possibles candidats a “immigrant acceptat” el què i el com de la nostra cultura, de la nostra raò d’ésser,  única –no cal dir-,  i dels valors que representem per al món sencer.

 

Però, Carretero, hi ha una exigència que no és només logística:

 

El primer que hauria de signar el compromís amb els valors occidentals ets tu mateix, perquè no són els que tu representes, ni de bon tros, sinó justament el contrari.

 

Els valors que tu representes només ténen cabuda al nostre país si fem una restauració simbòlica, i si pot ser sense cap més efecte:

Fem un comtat-vegueria al Pirineu, amb tu mateix de comte-rei. No cal que sigui molt gran, ja trobarem el lloc. Es pot parlar amb Oriol Nel.lo, a Planificació Territorial, abans no surti la nova llei.

 

No cal dir que tindríeu himne propi, bandera, moneda i timbre, milícia i exèrcit.

I un cos especial de control i inspecció de fronteres.

 

El nom del comtat és molt fàcil:  ‘Auth Isme’, a la manera aranesa.

 

 

Carles J. Pi

02/07/07