LES HORES, LES DONES I ELS DIES

Les coses més clares, més òbvies i més definitives

mai no les veiem,

ja que ens semblen massa fàcils i massa senzilles,

i hem desaprès  la senzillesa, no sabem ser senzills,

 

i hem desaprès tantes simplicitats

que necessitem  molts quilòmetres i molta benzina i molt gepeessa

i molta impaciència

per comprar una mica de simplicitat,

 

per exemple la d’un camp de blat o d’arròs o de sègol

o la d’un turó amb quatre oliveres i un xiprer i una magrana, perduda,

o unes sardines a la brasa

o un campanar o una barraca o un torrent,

o un espígol o un marge de vinyes, eixut,

 

o un silenci

 

i també hem desaprès que les hores i els dies i els anys

són pures convencions,

i que la geometria i els astres i el pas del temps

no són pas el mateix, ni de bon tros,

 

i que dos quarts de tres no vol dir res,

ni tres quarts i mig de quatre,

i que, de fet, cada minut conté totes les hores que  hem viscut, condensades,

i tots els dies anteriors, i totes les nits,

 

i que la nostra biografia no són pas els records,

ni els bons ni els dolents, ni els ni fu ni fa,

 

i que sempre seguirem sent criatures, a qualsevol edat,

sovint en formes extravagants i potser esotèriques,

 

i també que el que volem d’una dona és sobretot  la seducció,

més que no pas el plaer,

 

i que el mirall d’un home són els ulls d’una dona, o de moltes dones,

i que sense aquests ulls som cecs,

 

i ni hi veiem ni hi sentim ni comprenem,

res de res,

 

però que la millor manera de tornar a aprendre

tot el que hem desaprès

 

és

 

a través teu, amor,

i amb una mica de shakespeare i de bach i de morente i de sílvia

i amb una mica de vi o de brandy

 

i amb quatre cebes i un tomàquet i uns alls tendres i una branca de romaní.

 

Jo no sé què és el temps.

 

Si és que és ara mateix o si és ahir o si és demà.

Amb tu.

 

Carles Joan Pi / A Can Mal, el 26 de juny de 2011.