EL JOC BINARI

 

I la defensa del model, Ivan…?

 

 

Durant tota la precampanya, la campanya i la postcampanya de les eleccions locals a Molins de Rei, Ivan Arcas (IiE) ha viscut propagandísticament de la defensa insistent de la simbologia binaria dels dos models:

El model a, representat per ell mateix, i per la gent amb seny (amb qui es pot pactar un govern) que és el model es-pe-cí-fi-ca-ment mo-li-nenc,  que mai s’ha explicitat el què és per l’evident impossibilitat de fer-ho, però que es sustenta imaginàriament en una figurada tradició d’equilibri, de mesura, de no creixement, i de no contaminació amb els paràmetres de l’entorn, i que –suposadament- és l’expressió de la sensibilitat local.

El model b, representat pels socialistes, tipus sant-joan-despí sobretot, que representa una cosa forana, destinada al creixement desorbitat, al caos i, segurament, a la confusió interessada de llengües, al no-sentit, i a la pèrdua dels valors propis, els seus.

Ès prou clar que ningú, repeteixo, ningú, començant pels mateixos regidors del pacte de govern, s’ha cregut mai aquesta retòrica inventada, i amplificada repetidament pels mitjans de comunicació municipals, sense massa fortuna.

Tampoc m’imagino els eventuals, el gerent, o els directors de serveis de les àrees de govern donant cap crèdit a aquesta figuració, perquè si realment gestionen i administren segur que es relacionen també, es connecten també, i coneixen prou bé la realitat metropolitana, que no és pas aquesta.

 

Però la ficció reiterada dels dos models no ha tingut cap rigor, ni vigència, ni credibilitat a l’hora de marcar les pautes retributives del nou consistori. Al contrari.

Per a les contingències salarials sí que som metropolitans, i ho volem ser, per justícia, per equitat, perquè ens correspon.

 

No som tant es-pe-cí-fics ni sin-gu-lars com semblava.

 

Quan han explicat pùblicament -o han intentat explicar- les raons i la naturalesa del pacte de govern, missió prou difícil i rocambolesca, també s’han atrevit a suggerir, per no explicar les raons genuïnes, algunes ficcions derivades d’aquesta hipotètica confrontació de models.

 

Home, ja n’hi ha prou.

 

El cap de comunicació, eventual, del govern municipal, ens explica a la nota de premsa del nou cartipàs que “el govern es divideix en quatre grans àrees”.

 

És una manera molt il.lustrativa de dir-ho.

Sí, Gabi, és això: es divideix. Ja ho veuràs.

 

 

Carles J. Pi

29/06/2007

 

 

 

 

 

 

 

EL CULTE AL NU

 

Durant el primer terç del segle XX, el culte al cos i l’alliberament d’antics moralismes va comportar l’auge d’un gènere tan vital com és el nu fotogràfic. El Cuerpo Revelado presenta 37 fotografies que il·lustren una de les temàtiques abordades amb més deteniment i sensibilitat durant el període d’avantguarda posterior a la Primera Guerra Mundial. La mostra es pot veure a la galeria Manuel Barbié de Barcelona i es divideix en 4 apartats: el nu femení, el masculí, el nu experimental i Assia model sublim, en referència a la cèlebre model del moment.
Es tracta d’obres d’autors majoritàriament francesos de les dècades dels anys 20 i els anys 30 quan van posar en pràctica algunes de les tècniques fotogràfiques més avantguardistes del moment, entre les que podem trobar solaritzacions, fotomuntatges, fotocollages i sobreimpressions

Redacció XTVL 

BOLLYWOOD

 

Vic celebra aquests dies unes jornades de cinema Oriental i aquest dimarts li toca el torn a la potent indústria cinematogràfica índia, més coneguda com Bollywood.

Pel·lícules que tenen un element característics: unes coreografies que barregen la dansa tradicional amb moviments moderns del pop. La Xipre i en Gerard són els dos ballarins infantils de l’espectacle Saridevi and the Bollywood diamonds, que protagonitzaran Sara Barrera i un ballarí indi, amb una quinzena més d’intèrprets i que inclourà tot els ingredients típics del cinema indi. Els vestits que es posaran per actuar estan especialment importats de Bombay fa 15 dies.

A més de l’espectacle, al matí es faran classes de dansa Bollywood, obertes a tothom, a la Biblioteca Triadú. A les 5 de la tarda s’estrenarà la pel•lícula Camino a Bollywood, de les germanes Barrera. Al vespre, per amenitzar l’espectacle en directe, hi haurà sopar indi, i després una altra estrena de cine. Tot això, a la Bassa dels Hermanos i pràcticament gratuït. Després d’aquesta marató bollywoodiana, la seguent cita del cinema oriental serà diumenge al migdia, en una sessió de cine i gastronomia dedicada a la canalla.

 

Redacció XTVL

EL DOMADOR DE LUNAS

 

estamos apoyados en una roulotte bebemos sangría

charlamos mientras quemamos la noche

junto al mar

el viento fresco nos sorprende con las manos nerviosas

alrededor de los vasos empañados la ternura de una mirada

no vale para burlar la embriaguez de los amores imperfectos

 

sé que aún posees alguna juventud en esa sonrisa

yo ya sólo emborracho los labios viciados de las palabras

poco tengo que decirte

te toco en el hombro hago promesas y tú ries

mientras descubrimos en el silencio cómplice del vino

que los dedos se enredarán los unos en los otros y sobre la piel

tiembla una tela de luminosa sal donde cae la noche

sobreviviremos al desgaste del amor

 

bebemos más

para que haya sólo deseos y no amor entre nosotros y

el muchacho que acostumbra a clavar un cuchillo rubio

en el hombro del mar

            La vie est une gare, je vas bientôt partir,

            Je ne dirai pas où.

me callé

sabiendo que me llevarías a casa por el camino de la playa

tambaleantes

y mientras yo no pueda abrir de nuevo los ojos

no has de partir estoy seguro

con tu jaula llena de lunas mansas

apaciguadas

 

 

El domador de lunas

Al  Berto, Portugal (1948-1997)

PAIO, PAIA

 

paio -a  (m i f)

1  (<pop.>)  Individu, tipus.

   <Aquest paio fa mala espina.>

2  Entre els gitanos, el qui no ho és.

   <Al grup tots eren gitanos, llevat del bateria i el saxo, que eren paios.>

[Etimologia -- Del castellà «payo», probablement del nom propi gallec «Paio»,

llatí «Pelagius», freqüent entre els pagesos i pres en castellà com a símbol de

l'home ordinari i groller, però dotat de murrieria; a Andalusia els pagesos no

solien ser gitanos.]

‘El primer paio es deia Pelayo i era gallec; després va ser un castellà rústic

però murri; més endavant es va fer gitano català, 

justament per designar qui no era gitano, 

i finalment paio som tots, tu i jo i aquell altre: «Quin paio!»,

diem exclamativament, o bé «Has vist aquella paia?». 

Ara l'espècie està en extinció, i no pas per falta de gitanos: 

Gràcia, el Raval de Barcelona, Lleida o Mataró en són plens. 

Ara preferim apel·lar a la família: 

«Ei,tio!» o «Collons, tia!» ressonen pertot’.

 Pau Vidal

Cent paraules per salvar 

Barcelona, Empúries.

EL TEMPS DELS GITANOS A LA BIENNAL

 

El 7 de juny la Biennal de Venècia va viure la gran estrena de “Paradise Lost”, el primer pavelló gitano. 

Art kitsch o l’emancipació artística d’un poble oprimit?

 

La curadora Timea Junghaus seu completament esgotada a la terrassa d’un cafè de Venècia, amb més d’una hora de retard, per fer l’entrevista.

“Artistes!”, exclama com a excusa.

S’ha passat gairebé tota la nit desperta intentant calmar un artista amb una crisi nerviosa.

Però aquest no és l’únic maldecap amb què s’ha trobat a l’hora d’organitzar el primer pavelló dedicat a l’art gitano.

“Al començament l’organització de la Biennal era reticent a cedir un espai d’exposició especial i independent als artistes gitanos. Normalment la divisió dels pavellons es fa en base a la nacionalitat, com per exemple el Pavelló francès o l’italià.

Pensaven que només era una altra feminista amb ganes de reivindicació.

Amb seu al Palazzo Pisani del segle XVI, el Pavelló Gitano reuneix setze artistes de tradició gitana procedents de vuit països europeus, la majoria dels quals ni tan sols comparteix el mateix dialecte de la llengua caló ni, per descomptat, la mateixa formació artística.

“Som el primer pavelló que és autènticament europeu”, afirma Junghaus amb convicció.
A l’interior del pavelló es poden trobar pintures, vídeos i instal·lacions com, per exemple, una faldilla típica gitana clavada a la paret amb ganivets, que recorda una papallona dissecada amb agulles de cap.

“Malgrat la diversitat, és fàcil apreciar una similitud en les obres dels diferents artistes”, explica Junghaus. “Tots han patit els mateixos traumes com a part d’una comunitat minoritària. Les seves obres tenen en comú que totes són una forma de teràpia o de revenja.”
I es nota.

En passejar pel pavelló, el primer que et trobes és una pantalla de projecció, on es pot veure una jove hongaresa a qui pregunten si té algun problema amb els gitanos.

“Només un”, contesta, “Que existeixen”.

 

 

Pim de Kuijer – Venice – 18.6.2007

Traducció : Elena Pérez Martínez

EI, LA LLISTA

 

 

Aquests són els autors i les autores que han acceptat la invitació per anar a la Fira de Frankfurt:

 

 

Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Walther E. Bernecker, Fina Birulés, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, William Cliff, Narcís Comadira, Julià De Jòdar, Miquel De Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escriva, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Josep Maria Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Mercè Ibarz, Gabriel Janer Manila, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Joan Lluís Lluís, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Arnau Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordi Puntí, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventós, Toni Sala, Albert Salvadó, Màrius Sampere, Albert Sánchez Piñol, Francesc Serés, Màrius Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Albert Villaró, Júlia Zábala i Monica Zgustova.

YO ME SIENTO

 

Asediado.

En el cáncer del silencio.

Escribo mis poemas sobre el polvo,

con la pluma del cuervo.

Sabiendo

que no me queda luz sobre los párpados,

que nada, ya, poseen:

el sentido del polvo solamente.

Me siento en el café.

Con la mañana,

la silla de madera

y la colilla.

Yo me siento.

A la espera de mi olvidada cita.

 

Canciones de Mihyar el de Damasco

Alí Ahmad Said Esber

 

 

¿Sigue pensando que expresa verdades inalcanzables para la ciencia y la filosofía?

 

¿Qué es la verdad? Algo relativo. La ciencia no puede vivir el amor o la angustia. Ninguna otra disciplina puede hablar sobre el estado del alma. Sólo la poesía vivida a través de una experiencia corporal puede expresar el amor. El sexo nos lleva a un estado en el que no sabemos si estamos vivos o muertos, y sólo la poesía puede expresarlo. Eso es verdad.

 

Entrevista, 2007

COCHES, BANDERAS…

 

La experiencia más fuerte que tienes cuando llegas al poder es que no tienes poder.

 

El proceso se nos escapa. Tenemos las apariencias del poder: coches, banderas…

Como mucho, un ministro puede alegrar o fastidiar la vida de 300 personas,

ahí se acaba todo.

 

Si alguien moviera los hilos de la marioneta,

como creen los militantes antiglobalización, estaríamos de enhorabuena.

 

La lógica del mercado es anónima y ciega.

Los políticos tienen ahora mucho menos poder que hace 40 años.

 

 

Luc Ferry

Ministre d’Educació

França, 2002-2004

 

UN VIENTO INVISIBLE

 

El confucianismo es una filosofía del poder, de funcionarios, de una estructura, del orden y de la posición de firmes; el taoísmo es una filosofía de aquellos sabios que se han negado a participar en el juego y no pretenden sino ser parte de la indiferente naturaleza.

 

En cierto sentido, confucianismo y taoísmo son escuelas éticas que proponen diferentes estrategias de supervivencia. En sus respectivos apartados destinados al hombre sencillo tienen un denominador común, que es la exhortación a la humildad.

 

En los cuadros de los pintores confucianos vemos escenas de la corte: el emperador, sentado, rodeado de burócratas erguidos en posición de firmes, jefes del protocolo de palacio, pomposos generales y sirvientes humildemente inclinados.

 

En los cuadros de los pintores taoístas vemos lejanos paisajes en tonos pastel, cadenas de montañas apenas dibujadas, nieblas luminosas, moreras y –en primer plano- una hoja del arbusto de bambú, fina y delicada, que tiembla agitada por un viento invisible.

 

 

Ryszard Kapuscinski

Viajes con Heródoto

Anagrama, 2006