INSTRUCCIONES PARA LLORAR

 

Dejando de lado los motivos, atengámonos a la manera correcta de llorar, entendiendo por esto un llanto que no ingrese en el escándalo, ni que insulte a la sonrisa con su paralela y torpe semejanza. El llanto medio u ordinario consiste en una contracción general del rostro y un sonido espasmódico acompañado de lágrimas y mocos, estos últimos al final, pues el llanto se acaba en el momento en que uno se suena enérgicamente.

 

Para llorar, dirija la imaginación hacia usted mismo, y si esto le resulta imposible por haber contraído el hábito de creer en el mundo exterior, piense en un pato cubierto de hormigas o en esos golfos del estrecho de Magallanes en los que no entra nadie, nunca.

 

Llegado el llanto, se tapará con decoro el rostro usando ambas manos con la palma hacia adentro. Los niños llorarán con la manga del saco contra la cara, y de preferencia en un rincón del cuarto. Duración media del llanto, tres minutos.

 

 Julio Cortázar.

Historias de cronopios y de famas, 1962

Traska Truska / 4 de juny de 2006 

L’ESTIU A MATOSES (6)

 

Exterior, dia, ciutat.

 

 

“- No podemos hacer esto.

– Ya lo sé.”

 

‘There are no little secrets’. ( Match Point )

 

Gaspar i Ivonne i les ciutats.

Colors i textures. Superposicions. Fer visible allò invisible.

 

Stalker. Les vies mortes.

 

La societat i les capes de la societat. Londres. Exquisits i aspirants. L’economia del desig.

L’economia i el desig. La simulació. Voler voler ser, la tensió, Cloè, la conspiració, l’engany, la fortuna, existir, insistir, la bona mala sort, dir la veritat, no dir la veritat, l’amor i la fatalitat. O l’amor o la fatalitat. Nora.

 

Tot pelant la ceba.

‘La ceba no en sap res de com brilla de carnosa la pell de sota la pell’.

 

Els colors de la ciutat, els sediments, Irlanda, les capes de la ciutat, els blancs i els ocres, les parets de la ciutat, com és la ciutat sense la ciutat, Scully;

fer visible allò visible, la unitat i la forma, la profunditat, no el fragment sinó la composició. L’emoció i la sensualitat, la superposició, Figure in Orange.

 

Caminar i descaminar.

La manera de caminar.

 

‘Tot passa alhora i en un instant’. 

Les capes de la mirada;

els itineraris, les passes enrera, retrocedir per avançar. No esperar.

 

Ivonne:

Uns altres ulls.

Els colors del trastorn: com fer visible l’interior.

Existir, insistir, l’exaltació, voler voler ser, voler voler sentir, Cloè, el destí tràgic, l’òpera, la passió, els colors de la passió.

 

 

Gaspar:

Per un si o per un no. Nora, Cloè. La bona mala sort.

La bondat desesperada, el sentit de la fortuna, les superposicions,

la mirada interposada, Scully;

l’edat dels colors, les edats de la terra, els marges, els marges de la passió.

 

Punt i coma.

 

Com és la vida sense la sort.

 

Si cau o si no cau.

O l’amor o la fatalitat.

 

O no.

 

 

Carles J. Pi

26 d’agost de 2007

Homenatge a  Sean Scully 

GÜNTER GRASS : TOT PELANT LA CEBA

 

Davant la nostra mansió caracteritzada d’hospital hi havia plantat un GI, un policia militar americà, fent guàrdia, més ben dit, no hi estava pas plantat, més aviat s’estava agotzonat damunt dels talons, acaronava la pistola ametralladora i ens plantejava enigmes: ¿havia estat assignat allà per a vigilar-nos o havia de protegir-nos de les patrulles txeques d’autodefensa que ara, en haver estat humiliats durant tant temps, cercaven la revenja? A mi, el vençut, el vencedor em va regalar un paquet de xiclets quan vaig provar de fer servir amb ell l’anglès après a l’escola.

 

Però ¿què s’esdevenia al cap del noi de disset anys que podia considerar-se físicament adult i era atès per infermeres fineses en una antiga vil.la que havia estat pensió?

D’entrada no revela res, només és físicament present i jeu en un dels llits afilerats en una sala.

 

Ja té permís per aixecar-se i fer les primeres passes al corredor, també davant la casa. La ferida al múscul de la cuixa dreta està pràcticament tancada. El braç esquerre, que a conseqüència de la ferida d’un fragment de granada es va quedar rígid des de l’espatlla fins a la mà, necessita que li facin massatge, el belluguin, el flexionin dit rere dit.

 

Això va estar ben aviat curat i oblidat. El que ha romàs és l’olor de les Lottas fineses, tal com s’anomenaven les infermeres: una barreja de sabó de rentar i colònia d’essència de bedoll.

 

La guerra havia desplaçat aquelles dones joves molt enllà dels boscos de Carèlia. No parlaven gaire, somreien delicadament i em tractaven amb fermesa. I segurament per això els seus gestos pràctics van deixar una impressió més gran que no l’efecte de la notícia de la capitulació incondicional de totes les unitats de l’exèrcit alemany en el noi encara granellut que vaig ser jo sota les mans guaridores de les Lottas.

 

 

Edicions 62 / 2007 

L’ESTIU A MATOSES (5)

 

Exterior, nit, carrers, músiques.

 

 

“L’attachement aux racines c’est une abstraction”

Buika

 

Gaspar i Ivonne amb els natius, com els natius.

 

Birthday and happiness. Els anys i la pell.

L’anyell, les espècies, Rueda i Häagen-Dazs.

La nit amb la nit, la verema, la festa, els balls, el no-res.

 

Ska.

El ritme i els moviments, la celebració, la terra, el país, els vincles, la llibertat, lume.

Cervesa i ska,  la invitació, els lligams, la dolçor, les biografies ocultes, les famílies, els noms,

el record dels noms, l’oblit, l’oblit i el retorn, les carícies, el reconeixement, la memòria, la fabulació de la memòria, el desig, les metàfores, el que sí del que sí, les identitats i la fusió de les identitats, les dones, els somnis de les dones, la nit, els balls, l’ska.

 

Ivonne acaricia un somni.

Ivonne i la memòria. Les imatges i la música de les imatges.

 

Gaspar viu un somni, mes enllà de la memòria;

la veritat dels sentits, les sensacions, el contacte amb les sensacions, el joc, l’instint, les mirades fortuïtes, el perquè de les mirades fortuïtes, la coincidència de la no-coincidència.

 

La nit amb la nit.

El temps sense temps. Els carrers, l’eufòria als carrers, les màscares, la interpretació de les màscares, el no-sentit, la continuïtat, new-order i ska.

 

Sound system, cafeïna i alcohol.

 

Gaspar:

El fragment i la totalitat, les seduccions, el desig fragmentat, el groc i el negre, les ficcions objectives, la disolució, la desmemòria, la no abstracció,

el desvetllament, el dia de després.

 

Ivonne:

Birthday and happiness. Els anys i la pell, l’aventura del somni, els ulls de la nit, la tendresa i la interpretació de la tendresa, la tendresa i l’estil, el desig d’absurd, el teatre del desig, els ulls, el blau, la discontinuïtat, els llavis,  els llavis de la nit, jamás, la nit, rendirse jamás.

 

 

L’avinguda de les passes no perdudes.

El retorn. La llum del retorn.

El desvetllament. L’amable tristesa.

 

El goig roig.

 

¿És que puc comparar-te a un jorn d’estiu?

 

Carles J. Pi

20 d’agost de 2007

Homenatge a  Buika, una africana que canta flamenc.

  

BIRTHDAY AND HAPPINESS

 

Shall I compare thee to a summer’s day?
Thou art more lovely and more temperate.
Rough winds do shake the darling buds of May,
And summer’s lease hath all too short a date.
Sometime too hot the eye of heaven shines,
And often is his gold complexion dimmed,
And every fair from fair sometime declines,
By chance or nature’s changing course untrimmed;
But thy eternal summer shall not fade
Nor lose possession of that fair thou ow’st,
Nor shall death brag thou wander’st in his shade
When in eternal lines to time thou grow’st.
   Se long as men can breathe or eyes can see,
   So long lives this, and this gives life to thee.

William Shakespeare / Sonet XVIII / ¿És que puc comparar-te a un jorn d’estiu? 

KEREN ANN : HEM DE NODRIR-NOS DE TOT

 

Més tard, a una terrassa, comencem a parlar mentre ella degusta una cervesa. "Ja m’ha passat l’època del vodka, ara arribo a l’època del whisky. Però ara em ve de gust una cervesa". Entremaliada i contradictòria. Tal com fa amb la seva música, Keren Ann oculta amb vergonya una certa alegria per la vida darrera aquesta façana indolent. Quan parlen de la seva música, sovint diuen que és nostàlgica, cultiva aquesta nostàlgia a través dels viatges? “La nostàlgia i la malenconia no tenen res a veure amb el fet de viatjar. Pot ser que el moment del comiat sigui una mica trist, però la proximitat d’una arribada ho compensa. La malenconia la porto molt a dins.”

Li pregunto com es presentaria ella mateixa a un públic europeu. Descarta la pregunta amb un gest de la mà. “No tinc res a dir sobre mi mateixa, això no és interessant. Jo els diria que escoltessin la meva música, que és el que compta”.

Em parla dels quatre anys que porta a Nova York, o més ben dit, dels quatre anys que porta de relació amb els Estats Units. Li pregunto si prefereix un road trip a l’americana o viatjar per Europa. “Hem de nodrir-nos de tot. Cada indret té la seva riquesa, el més important és obrir-se. El viatge és sobretot una actitud, una manera d’adoptar les diferències. Quan estic a Nova York, em sento part de la ciutat, no dels Estats Units; si toco en un poblet de Texas, tinc la sensació d’estar a Texas. Igualment, no sento Europa com un conjunt uniforme. Allà, sóc totalment conscient d’estar a França i sé que Itàlia és diferent. Si demà me’n vaig a Suècia, experimentaré la identitat del país”.

Entrevista amb Keren Ann

Amandine Agic – París

CARLOS BARRAL : LOS AÑOS SIN EXCUSA

 

También el enfrentamiento con la realidad política se vio afectado por ese casi súbito encuentro con la madurez, con ese brusco tirón del miedo profundo y esa sensación de estar llegando tarde a casi todo. No era una cuestión particular, fue un resucitar de la urgencia cívica en buena parte de la gente que me rodeaba. La aparente eternidad del franquismo no nos había adormecido, nos había puesto fuera de combate –ya dije cuándo, me parece- condenándonos a una resistencia escéptica, limitada a la intermitente protesta sin muchos riesgos y a una generalizada demostración de repugnancia que impregnaba no sólo los dicursos sobre temas políticos e históricos sino toda clase de actitudes referidas a la vida colectiva y las opiniones y manifestaciones relativas al acontecer cotidiano en sus particulares más simples e intrascendentes.

Porque el desprecio al Estado franquista, que nos humillaba, se contagiaba a la sociedad entera que lo soportaba y no se sabía hasta qué punto lo sostenía mayoritariamente, contaminaba el inmediato alrededor y a nosotros mismos, sujetos conscientemente cobardes y sumisos y aún más a las personas que detentaban una parcela, por diminuta que fuera, de poder, a nuestros padres y a nuestros jefes, cualesquiera que fuesen sus puntos de vista y sus posiciones teóricas.

Odiar, despreciar y manifestarlo dentro de los límites de seguridad de nuestros pequeños e inconfesados privilegios era una vía mediocre de exculpación, una representación constante de nuestra marginalidad, insuficiente, sin embargo, para eximirnos de la sensación de estar también pringados.

Carlos Barral / Los años sin excusa / Barral Editores, 1978

 

L’ESTIU A MATOSES (4)

 

Interior, nit, casa amb pati, música.

 

 

“Les partícules elementals no són científiques”

Joe Dispenza

 

Gaspar i Ivonne i The Elgar Cello Concerto.

 

Espectacular, espectacular, espectacular.

Blanc de Calonge, Viña del Vero i Häagen-Dazs.

 

L’eclosió de les emocions. L’admiració. Allò que ens fa sentir, des del moment que ens fa sentir.  El primer moment que ens fa sentir, els primers anys: la pintura, la música, l’escriptura.

 

L’atzar dels descobriments, la revelació, el shock. Sartre. La nouvelle-vague.  Godard-Truffaut.

Les imatges de les emocions. La veritat de les emocions.  Apocalíptics i integrats: voler saber, voler no-saber.

 

Jacqueline.

Quan el que vols escriure no és el que vols escriure.

Quan el que sents és tot el que sents. L’excés.

 

The Elgar Cello Concerto, Op. 85.

Jacqueline, Jacqueline.

L’arc. La tensió de l’arc.

 

Els cabells, les mans, la força de les mans, el cor, els ulls, el cello,

la tensió i la interpretació de la tensió, les primeres notes, les primeres notes,

els somriures, la passió, l’arc i la passió, la mort, la mort abans de la mort, les primeres notes, els primers anys, jacqueline, l’eclosió, el somriure i la gravetat del somriure, el casament,

els concerts, la malaltia, la repetició, la repetició, la valentia i l’esperit, l’arc,

la tensió, jacqueline, els ulls, els ulls…

 

 

Ivonne:

Quan el que vols dir no és el que vols dir.

Quan el que sents és exactament el que vols sentir.

Les notes, les primeres notes. Elgar!

Jacqueline, sempre, dia a dia, tots els dies.

 

 

Gaspar:

Quan la realitat és massa real. La mort abans de la mort. El shock.

Les imatges, la commoció, el no-sentit del sentit.

Jacqueline. No la bellesa, sinó la veritat.

 

 

Emoció no continguda;

jacqueline, l’aire de jacqueline, l’aura, no el misteri, la bellesa, la presumpció de la bellesa,

el blanc de calonge, els ulls, les primeres notes, l’arc i la vida, l’arc de la vida.

 

A swan song of rare and vanishing beaty

 

 

Carles J. Pi

14 d’agost de 2007

Homenatge a Jacqueline du Pré (1945-1987)

  

L’ESTIU A MATOSES (3)

 

Exterior, dia, afores de Matoses.

 

 

Gaspar i Ivonne i els orígens.

 

Ella duu dos cors i una lluna sobre la pell bruna.

Un dia clar sobre la llum d’agost.

 

Un aire tebi sobre els marges. Terra encara humida, solcs i vinyes.

No més enllà dels quatre xiprers,  el camí vell, les teules amuntegades, el camió atrotinat

i les dues oliveres.

 

Reixes obertes. Camí de pas i camí d’enlloc. Molta claror damunt dels ocres. Blancs de pols.

Olors de ferro, palla i ametlla crua.

El vestit arrapat a la pell, damunt l’esquena nua.

 

L’exterior de l’interior: el batec de les fulles, les herbes a les mans, la remor dels braços,

el tronc dels arbres, la respiració, l’equilibri, la no-consciència, el raig de la mirada.

 

Transparència i destí. Unitat amb l’entorn. Unitat de l’entorn.

No separació, integració. El sol damunt les ombres.

 

No contradicció, només distància. Distàncies, temps, passes.

Dimensió, contrast, energia, realitat.

 

Yvonne:

Res mes enllà de les sensacions, res fora de les sensacions. Només deixar-se sentir, deixar-se viure, i poder explicar les coses a través de les coses, amb la força de les coses. Només sentir, i ser dia i ser nit, i ser estiu i ser hivern, i fer sentir, el dia i la nit.

 

Gaspar:

I no interpretar. I adorar el dia i la nit, i les llunes de la  nit, i la naturalesa salvatge de les coses, i el seu esperit, i resseguir l’ànima oculta de les coses, i ser l’ànima oculta de les coses, i el seu destí, indiferent.

 

 

Ella sent l’aire tebi sobre la pell bruna, els dos cors i la lluna.

Ell creu que els dos cors són dues prunes.

 

Molta claror damunt la lluna.

Ocres i argiles crues. Grills i llagostes. Raïm.

 

 

Carles J. Pi

11 d’agost de 2007

Homenatge a Bernardo Bertolucci 

L’ESTIU A MATOSES (2)

Interior, vespre, casa amb pati.

 

 

Gaspar i Ivonne després de la pluja.

 

L’estiu en blanc i en negre.  Un eclipsi, els colors de l’ànima.

Llums i ombres. Imatges. Projeccions.

 

Les imatges de la fantasia:

L’aigua, la pluja, el món blau, els ulls blaus, el jardí, els arbres, els monstres figurants, els cabells, la pluja als cabells, l’aventura, com desxifrar l’aventura, els intèrprets, el guardià, el terror, els llavis després de la pluja, l’esperança, l’amistat, el real i el fantàstic, els somnis, l’aigua, la pluja, el món blau, el retorn, la possibilitat del retorn, les dificultats, els ulls blaus, l’eclipsi, el cel, la nit, les nits.

 

Ribera del Duero i marc de cava.

Fórmules, proposicions, incògnites, la lògica i Kandinsky, la història, l’horror de la història, les utopies, el que sí i el que no.

 

Ella interpreta la diferència, la no acceptació, l’instint, el combat, el nou ordre, la utopia.

Ell interpreta la indiferència. El que no del que sí. El que no.

 

 

Gaspar:

No s’ha d’esperar res. Si hem après res és a no esperar. Els somnis,  les il.lusions, les figuracions, els mites.  Ningú no ens salvarà. Res ha fet més víctimes que la utopia. La història que tenim és la història de l’horror, del crim, del terror. No hi ha innocents al segle XX, només víctimes. I els assassins, els salvadors.

 

Ivonne:

El passat no ens ha de servir d’obstacle. Hi ha esperança si volem l’esperança. Vindrà un nou temps. Tot és encara possible. Hem d’escoltar, hem de saber escoltar.

 

 

Ivonne contempla el món amb ulls de pluja.

I no veu ni el blanc i el negre de la nit, enllà dels vidres, on  la lluna encén les ombres.

 

S’obren clarobscurs i olors marines.

El vi reposa, per damunt del temps, nella sua notte.

 

Els llavis i el roig dels llavis. El desert roig.

 

 

Carles J. Pi

9 d’agost de 2007

Homenatge a Michelangelo Antonioni