Claudio Magris, escriptor italià autor l’any 1988 de El Danubio, una extraordinària mostra de narrativa a mig camí entre l’assaig i el llibre de viatges, dedica els dos capítols finals del llibre a fer un recorregut pel transfons cultural i simbòlic de Bulgària i Romania; societats que acaben d’incorporar-se a la Unió Europea, i que contenen de diversa manera, el llegat del que ell anomena una cartografia imprecisa, i que són el resultat d’un continu encavalcament de civilitzacions: otomans, turcs, grecs, tàrtars, caucasians, circasians, rusos, etc.. amb tot el trànsit d’assimilacions i de resistències que això ha comportat al llarg dels segles, element comú de les comunitats balcàniques i carpàtiques, que han estat sempre terres de migracions.
Búlgars i romanesos, per als qui estem instal.lats en l’escenari sempre autoreferencial de l’europa anglosaxona, llatina o germànica, projecten en nosaltres una mena d’indiferència confusa, i ens costa molt d’identificar valors segurs, més enllà d’un eclecticisme indefinit, del qual en desconeixem el sustrat i les genealogies.
Escriu Claudio Magris que la història no coneix els orígens de cap poble, i que és la historiografia la que crea i produeix estructures i classificació, i també ideologia nacional.
En el discurs pronunciat en la cerimònia de concessió del Premi Príncipe de Asturias, l’any 2004, deia:
“Vivimos en una realidad que parece la descrita y prevista por Musil; una realidad construida en el aire y sin cimientos, formada por muchas copias de originales que se han perdido o quizás nunca hayan existido, en donde los acontecimientos parecen acciones paralelas a otras que sin embargo no suceden; en la que el individuo mismo se siente una pluralidad centrífuga, un archipiélago desperdigado más que una unidad compacta. Hemos entrado en la habitación de los botones de la fábrica de la vida y no sabemos si nuestros bisnietos se parecerán a nosotros, ni cuánto, si tendrán nuestras pasiones o serán casi otra especie.
La unidad europea no debe infundir temor. De hecho, vivimos ya en una realidad que no es nacional, sino europea; esta unidad europea de facto tendrá que convertirse cada vez más en una unidad institucional, aunque el camino para llevarla a cabo esté plagado de dificultades y de momentáneos retrasos. El amor por Europa no presupone ninguna miope soberbia eurocéntrica: el centro del mundo hoy está en cualquier parte y no tolera ningún inicuo dominio de una concreta parte del mundo. El humanismo europeo es también una batalla por la dignidad de cualquier provincia del hombre, como la llama Canetti.
Europa no significa nivelar las diferencias, sino formar un coro armonioso, en el que Oviedo no será menos asturiana o Trieste menos triestina o italiana. La unidad no existe sin diversidad y viceversa. Dante decía que había aprendido a amar Florencia a fuerza de beber agua de su río Arno, pero añadía que nuestra patria es el mundo”.
El recorregut per les terres danubianes que ens fa visible Claudio Magris no porta enlloc: no hi ha cap hipotètica sortida, ni conclusió, sinó la permanent continuïtat dels trànsits, i la seva fragilitat.
I finalment una declaració, sobretot per als qui aquests dies han recuperat la vella tradició de la pòlvora i el crim:
El mal, diu Claudio Magris, és un excès d’història.
Deja un comentario
No hay comentarios aún.
BLITZ LOUNGE CLUB 
Deja un comentario