L’HORT DELS CIRERERS

El que passa abans d’escriure mor en l’espetec de les paraules dins la sang.

Blanca Llum Vidal

 

La fascinació que experimento quan viatjo pel maresme és tan immediata i tan estranya d’explicar que per molt que l’expliqui sé que no l’acabaré mai d’explicar, i segurament arribarà un dia que [per exemple] el lluís posada i el leandre lopes em diran que ja n’hi ha prou i que ja l’han entès i que sí que sí que és veritat que la llotja d’arenys està molt bé i mataró i caldetes i premià [de mar i de dalt] i la serra del montnegre també; però que aquesta teoria de que els territoris que viuen una decadència amb una certa dignitat són els territoris més innovadors i més fantàstics i més hel.lènics i els millors per viure-hi no deixa de ser una variació d’una variació d’una variació [com aquella peça de goldberg que no s’acaba mai perquè de fet no comença mai] però per altra banda jo sé que no em cansaré mai de repetir el mateix el mateix el mateix i que la ùnica variació que faré serà que ho faré d’una manera i d’una altra i d’una altra i que potser té raó l’esther [o l’ester] quan diu que tot aquest mite del maresme s’assembla bastant al mite de califòrnia, però no en les formes [mai són les formes el que fa que dues coses s’assemblin] i que també és veritat que quan parlo del maresme parlo d’un territori simbòlic [però molt físic] i que en part és una reacció contra la prepotència de barcelona o de girona o de vic o de tortosa, segurament que sí, però també hi ha el fet de que en general el maresme ha renunciat a voler ser una alternativa turística a la costa brava o a la costa daurada i que arenys de mar no vol ser exactament un salou de mar ni un lloret de dalt i que de fet encara no sap massa bé què vol ser [però potser els cubans o els eqüatorians del maresme sí que ho saben] i és per això que hi ha tantes idees creuades i tanta energia i tantes possibilitats, com ara al catàleg de productes de la terra i de l’artesania alimentària del maresme, i l’escamarlà i el sonso i la gamba i la petxina lluent i la botifarra amb maduixa i la botifarra de pètals de rosa i la torronada de cigrons i cansalada i el pastís de sant zenó i el sabre de sant simó i el vermut d’alella i els boixets de xocolata i el formatge de cabra nevat [amb una aroma suau a bolets] i el parvus chardonnay 07 i les garrofes de farina, ametlla, sucre, aigua i matafaluga; o com el senzill calamar d’arenys o com el pésol de llavaneres, que són tan fàcils de cuinar que no es necessita ni saviesa ni coneixement, només bon gust i molta simplicitat;

 

és a dir que no és com dirigir l’hort dels cirerers al romea [com farà julio manrique del nou de novembre al nou de gener] i que no hi ha res com un bon txèkhov per mirar de passar un bon hivern [amb l’escalfor més natural de totes] encara que sigui amb un repartiment accidental i encara que em costi d’imaginar a montse guallar o a ferran rañé deixant de fer de montse guallar o de ferran rañé

 

però tot i així l’hort dels cirerers és una obra tan paradigmàtica i tan poderosa que ens anirà molt bé per il.lustrar i per mirar d’entendre els perquès del nostre revoltat trànsit social i econòmic i polític [i què representa de debò un entorn de crisi] i renévskaya i lopakhin són dos arquetips tan universals i al mateix temps tan particulars que no costen res de reconèixer i qualsevol tarda a qualsevol vila del maresme els pots identificar i és ben veritat que sempre hi ha un conflicte entre la nostàlgia del passat i l’esperança del futur [en totes les circumstàncies] i que sempre ens costa molt acceptar de vendre un tros de terra encara que sigui no res més que un hort dels cirerers, perquè no hi ha res que sigui només un hort dels cirerers, només faltaria.

 

[i a txèkhov no li va agradar gens la direcció de stanivlaski, però endavant, julio].

 

Carles Joan Pi / Lounge Baobab Club / 24 d’octubre de 2010