L’ESTIU DE LA INDEPENDÈNCIA [2]

 

L’exercici de llibertat més urgent és la bona disposició.

 

L’estiu de la independència també vol dir que darrere de cada imatge hi ha tants significats com vulguem i que una mateixa imatge sempre és diferent i única i que la gràcia de l’estiu és que estem molt més disposats a traspassar la percepció immediata de les coses; l’automatisme del sentit és una conseqüència de les rutines ordinàries i de les obligacions, i és completament necessari per a les convencions socials [en els usos de la vida convencional els silencis són fonamentals], però ara mateix la única obligació que professo és la de destreballar, no vull aconseguir cap resultat ni cap efecte ni cap retribució, i potser la naturalesa més específica i més profunda del plaer és la seva gratuïtat, és a dir que no està configurada com una intenció: el plaer és una atenció desinteressada pels detalls més insignificants i més ínfims i més secrets, i el contrari del plaer és qualsevol forma de tensió que ens limiti o ens anul.li aquesta virtualitat, o que la condicioni; el plaer no és el resultat de res, és un trànsit fortuït i un abandonament i un recorregut i sobretot és permetre que les coses siguin del tot superficials, absolutament superficials: no hi ha res d’essencial en el plaer, i quan ens sembla apassionadament i convençudament que per fi hem captat alguna veritat essencial en el plaer vol dir que ja ens estem equivocant i que ja ens estem enganyant i que ja ens anem allunyant d’aquella virtualitat feliç; i la majoria de les vegades la raó d’aquesta pèrdua no és altra que una forma de pànic molt íntima i socialitzada: ens resulta insoportable sobreviure al plaer, hi estem massa desacostumats, no és el nostre món, ens sentim estranys i extraviats i falsificats, ja que la nostra especialització és l’afirmació individual i la personalitat, i en el plaer, encara que sembli una contradicció, no n’hi ha cap d’afirmació individual, és just tot el contrari, dispersió, fusió i  lleugeresa, molt més insostenible que la feixuga i perseverant intenció de la nostra entranyada voluntat de ser; la voluntat de ser és el nostre límit real, molt més poderós que qualsevol impediment extern.

Carles J. Pi / L’estiu de la independència [2] / Lounge Baobab Club / 7 d’agost de 2010