EL QUADERN METROPOLITÀ

EL QUADERN METROPOLITÀ

Bona nit,

El nostre director d’escena, l’optimista cesc vives,

em proposa que em presenti a mi mateix;

com qui et demana que li passis el sucre, 

però la qüestió és,

cesc,

¿jo et demano gaire sovint que et llencis pel balcó d’un tercer pis?

tots vosaltres sabeu molt bé que sóc una persona solitària,

reservada,

egoïsta,

inconstant,

lleugera,

aparentment cerebral,

clarament irresponsable,

i que desconfia gairebé de tot i que no sap mai el que vol

i la veritat és que desconfio tant de tot que fins i tot desconfio

de l’explicació que podria donar per explicar

que sóc desconfiat, i de la resta dels adjectius també,

i fet i fet prefereixo no dissentir mai en públic,

i encara menys entre poetes i directors de teatre,

[però no deixar mai de dissentir en privat]

i sóc de l’opinió que moltes vegades l’opinió generalitzada

és la millor de les opinions, per exemple avui i ací,

i l’única llibertat que em vull permetre és afegir-hi

una característica molt i molt important, definitiva:

jo sóc una persona superficial

i el meu problema principal és que ningú s’acaba de creure

que jo sóc una persona superficial

i tampoc es creuen que la profunditat de l’ànima no m’interessa

el més mínim,

ni per setmana santa,

i que detesto l’exaltació dels sentiments,

tan si són bons com si són dolents,

i encara més detesto la necessitat artificial de proclamar

efusivament i cada dos per tres uns determinats sentiments

com ara el fet d’estimar com un boig un tros de terra

o una badia de pescadors

o una caserna militar

o a la julia roberts

és a dir, a mi m’agrada que la vida sigui molt fàcil

i que la poesia sigui molt difícil,

però aquesta impossibilitat concreta

de ser percebut com una persona superficial,

que és la meva essència fonamental i bàsica,

em provoca coses tan qüotidianes i tan penoses

com quan agafo un taxi per tornar

del maremàgnum a can malvehy,

a mi el taxista no em parla mai de futbol

ni de la seva dona

i no m’explica que ell en realitat no és gens racista

però que aquell batibull de la ciutadella els diumenges a la tarda

podria semblar una mica excessiu

i el que el taxista espera bàsicament de mi són

les quatre respostes definitives a les grans qüestions de la vida

com per exemple la gran pregunta,

¿existim o no existim?

 

i, si existim, ¿perquè ningú ho reconeix que existim?

i, si no existim, ¿perquè ningú no protesta?

[i gràcies, rita]

i aquesta manera tan impossible i tan improbable

d’arribar a ser absolutament superficial

és el meu anhel més pregon i més consistent

que també s’expressa en la meva vida sentimental,

és a dir amorosa,

i el fet de no haver pogut formar encara

una família estable i com déu mana,

als meus quaranta tres anys,

també es deu a la mateixa causa,

tristament,

i per reblar encara més el clau de la lleugeresa

m’atreveixo a declarar sense embuts

que a mi m’agraden molt més les paraules

que no pas el seu significat, allò que volen dir,

i prefereixo mil vegades la paraula drap

al fet d’agafar un drap i començar a fer servir el drap

i prefereixo la paraula avió

i prefereixo la paraula malson

i prefereixo la paraula llamàntol

però mai juntaria un llamàntol, un malson i un avió

i això mateix em passa amb els meus millors records,

els meus millors records són completament superficials

i si establim que la infantesa és la única pàtria possible,

i que tots en tenim d’infantesa,

els rics i els pobres,

i els rics que són pobres i els pobres que són rics

i els naturals i els estrangers

és a dir,

els que ací som naturals i fora d’ací som estrangers

i els que ací són estrangers però fora d’ací són naturals,

d’un lloc o d’un altre,

si establim això,

els meus records d’infantesa són encara més i més superficials,

i en canvi són fantàstics,

un préssec de vinya a la vinya dels meus oncles, a l’estiu,

un bidó d’oli d’oliva de color d’oli d’oliva

un pot de vidre ple de pasta maravilla

una màquina elèctrica que d’un trist crostó de formatge

en fa formatge ratllat

el doctor planas, metge de castellbisbal,

les filles del doctor planas,

el camió del magí,

l’envelat a l’era del mateu,

els primers homes borratxos i desesperats que vaig conèixer,

a la sortida dels balls de l’envelat a l’era del mateu,

i que, quan tens set o vuit anys,

no pots entendre de cap manera què cony és un home borratxo

ni què cony és una pubilla de vint anys,

de ca n’oliveró

molt morena i molt pintada i molt contenta,

i gràcies, gato pérez,

que estrena vestit i sabates de taló

i envoltada de set o vuit homes a punt d’emborratxar-la,

no, no ho entens,

i la cisterna de l’aigua de la pluja tampoc l’entens

ni el que passa un dia qualsevol a les sis de la matinada

i aquells ganivets i aquells crits i aquella alegria

i aquella sang i aquella cassola bullint i aquella fumarola

i unes noies molt felices omplint budells

salvatgement

i tan tranquil.les i tan divertides

com si li pintéssin els llavis a una nina indiferent,

o com si res,

i això ho vaig entendre molt més tard

a cadaqués i a la universitat,

saltant de facultat en facultat,

però no a través de dalí ni de port-lligat,

que són una simple caricatura domèstica de l’empordà,

com el museu de la joguina de figueres,

sinó a través de duchamp de heidegger i de sartre

i gràcies sobretot a la filosofia i a les lletres,

això quan encara s’anomenava a la literatura

pel seu nom real, és a dir les lletres,

i molt abans de voler fer creure a tothom

que la literatura té a veure amb les idees,

no, margarit,

quina idea més bèstia i més absurda, joan,

pregonar pobres eslògans entre estrofa i estrofa, com aquell qui res,

no, això de cap de  les maneres,

no som ni soviètics ni chavistes ni redemptors de l’església del setè dia

la literatura són les lletres

la literatura és la a i la zeta i la ics i la essa i la ge i la jota i la efa

i si pot ser sempre en minúscules

i si pot ser sense cap punt i apart ni suspensius ni admiracions,

i sense concordança

és a dir que les lletres no són les idees ni són les opinions,

i gràcies jacques lacan,

i això també ho vaig veure molt clar a la trista andalusia

i a la taverna la gitanilla del barrio de santa cruz

que dos i dos mai no fan quatre amb una guitarra al davant

i al barri llatí de parís tampoc

malgrat voltaire o malgrat el logos cartesià

o malgrat l’atzar o la necessitat

i que la bona poesia de la barcelona ciutat

s’escrivia més que res als cinemes d’art i assaig

quan el neorrealisme de debò es vivia als carrers

i sobretot als entresols

i el que ens impressionava no era el blanc i negre de cada dia

sino godard,

pasolini,

truffaut,

la veu en off, bertolucci i el séptimo sello,

i a calafell es reunien els novíssims,

amb carlos barral de pèrfid capità

i amb goytisolo i gil de biedma i costafreda i ferrater,

sense rumb ni càtedra ni horitzó

i sense generació,

donde tú no estuvieras

como en este recinto cercada por la vida

en cualquier paradero conocido o distante

leería tu nombre

 

 

 

i el que no vaig trobar als cinemes d’art i assaig

ho vaig trobar a les illes que encara es creuen que són illes

és a dir a grècia i a palma i a maó

amb l’aina de sòller i amb el ginebró

i amb miró i amb barceló i amb bartomeu rosselló

i sense ítaca

quina idea més simple creure que hi ha una ítaca,

com si el destí de l’home fós trobar un destí, quina ximpleria,

i després creiem que els pobres africans

malviuen de la superstició, la ignorància i la màgia negra

i ací seguim amb el més enllà més enllà més enllà

o amb el més lluny més lluny més lluny

com canta el nostre fals poeta, nacional i èpic,

i cabdill del vi de criança i de la mala ressaca,

i del tomba, tomba, tomba,

déu meu [quin país] si no fós per en joan de sagarra,

i vázquez montalbán i lucrecia i estopa i juan marsé,

quin desastre, i si no fós pel tenecé i l’auditori també

i sobretot per julio manrique,

i per tots els que volen un teatre sense màscares,

com jo mateix,

i un liceu i un romea i un palau de la música sense patriotes de manicura,

i sense burgesia de cant de senyera i mastercard,

i sense creu de sant jordi,

i sense prohoms,

no, res de fer passar per cultura la simple ambició,

qui vulgui fer el negoci que faci el negoci,

i que li vagi molt bé,

però sense shakespeare i sense mozart i sense van gogh,

i el free jazz tampoc és una bona excusa

[i gràcies,  leandre]

i tot i així entenc molt bé

que el nostre director d’escena, l’optimista cesc vives

em demani honestament

que primer em presenti [a tots vostès] i que després

reciti tres poemes, separadament,

però la qüestió és

que realment no hi ha un abans ni un després

i que jo sóc el mateix

quan cuino un sofregit de ceba tendre i alls i nou moscada

i una mica de mel i un pessic de sucre i pebrot i cors de carxofa

que quan obro una novel.la de balzac o un conte de cortázar

encara que el resultat de la lectura d’una novel.la de balzac

no s’assembli de cap de les maneres

a una cassola de fang fumejant i olfactiva,

ni a una espatlla de cabrit rostida

amb peres del segrià i vi dolç d’argentona i branca de romaní,

que feliçment pots compartir al damunt d’una taula ben parada,

i gairebé sense paraules

ni lletres ni pronoms ni substantius, ni interjeccions,

però mai sense gèneres,

i a vegades només amb la mirada,

 

o només amb allò que la mirada ens deixa veure

o amb allò que la mirada ens deixa entreveure,

que no és mai tot el que veiem, ni de bon tros,

de la mateixa manera que tot el que llegim,

encara que sigui un balzac o un cortázar o un blanca llum

no ho llegim només amb les paraules,

mai és només amb les paraules,

i per aquesta raó m’emprenya tant

la falsa classificació entre ficció i no ficció

 

tan pròpia de llibreters de barraca

i tan pròpia de bibliotecaris d’estadística

com si fós tan fàcil dividir l’esperit

entre els que et detallen una experiència de laboratori, els científics,

i els que t’expliquen la caputxella vermella, els fabuladors,

i com si fós tan fàcil acreditar completament del cert

que hi ha més veritat

a la composició química del magnesi,

tan provisional com qualsevol teoria dels àcids nucleics,

que no pas

a la diàfana fantasia de la imatgeria infantil,

d’una crueltat amable, visionària i futurista,

o com si jo fós molt més honest i molt més transparent i molt més poeta

quan parlo d’un capvespre de tardor al cap de creus,

[amb cos d’adolescent i els ulls plorosos i la pell molt molt bruna]

que quan escric de metafísica o del ple del parlament

o de l’índex de producció industrial

segons la perspectiva econòmica de catalunya de la cambra de comerç,

i que ha començat a crèixer respecte l’anterior trimestre,

 

[gràcies, indústria,

i moltes gràcies, emprenedors i emprenedores, i sense cap ironia]

o com si jo fós molt més jo

i com si vostès fòssin molt més vostès

si els relatés, detalladament i amb emocionada dramatúrgia

les tretze veritats essencials de la meva vida,

que en realitat en són tretze més una

i que d’aquestes tretze més una veritats

qualsevol crític literari una mica motivat i sense estrès

o qualsevol lector busca-raons

en trobaria nou molt fàcilment i sense cap dificultat

en aquest mateix text, en aquestes deu pàgines,

del quadern metropolità dels sis d’octubre del 2010

a la sala principal de ca n’ametller

a les veus de poeta del toni moreno

i que [per cert] jo sóc prou conscient i vostés espero que també

que la raó principal de que jo sigui avui ací recitant lletres

és la precària economia del nostre consistori,

i no cap d’altra,

i les altres quatre més una veritats

segurament són més difícils de copsar, o no tant immediates,

però no gaire allunyades d’aquestes,

i molt més clares:

Lo que tengo en el corazón es costumbre y lo que tengo en la cabeza.

La costumbre, dijo Lord Wellington, es diez veces la naturaleza.

 

Costumbre es la liturgia.

Costumbre es el lenguaje.

Costumbre la filosofía.

Costumbre el sentido común.

Costumbre el parentesco, en todos sus grados.

Costumbre la venus de milo.

Costumbre la autoridad.

Costumbre el derecho natural.

 

Y sobre la apacible visión de la naturaleza,

ha caído la visión acostumbrada de los hombres.

Muchas noches he mirado a la luna, queriendo reconocerla

en medio de mi costumbre de mirarla y de comprenderla.

Ya tiene otro gesto nuevo para mí.

 

Todas las cosas lo empiezan a tener.

un poema és un subjecte,

però un subjecte no s’explica amb un poema, ni amb tres poemes,

s’explica entre poema i poema.

Moltes gràcies.

A UNA ILLA DESERTA

A una illa deserta

m’hi emportaria un pot de cafè liofilitzat i una cullera

i un contenidor ple de capses de mocadors de paper d’un sol ús

però el problema principal d’aquesta hipòtesi tan eufòrica

[què t’emportaries a una illa deserta]

és que gairebé ningú va a parar a una illa deserta

amb el coneixement de causa

de que es trobarà una illa deserta

això ho descobreixes molt més tard,

és a dir,

ningú s’imagina d’entrada que aquell inhòspit paradís

i que aquella sorra i aquelles palmeres i aquells cocos

i aquells crancs

i aquelles aus

i aquelles sargantanes

i aquells rierols tan cristal.lins

i aquell devesall de llavors i d’arrels i d’espècies

tan generosament barroc i a la vegada tan gratuït

sigui només per a una sola persona,

i encara menys

que aquella persona sigui justament la teva persona,

[ni en somnis t’ho imagines això]

i el que passa quan t’adones de la simple veritat,

[que estàs sol i que estàs perdut]

i que potser ningú mai no et trobarà

i que tampoc hi ha una raonable necessitat de que algú et busqui

és que aquella illa deserta s’acaba omplint de figuracions

i d’ombres i de veus i de rastres

i de converses i d’imatges i de ressons

i uns anys més tard el que passa realment

s’assembla molt al que narra aquesta faula, del tot versemblant,

[i gràcies, xavier tort]

als voltants del segle disset, en un poblet alsacià,

una gentada perseguia a un home per linxar-lo,

i el fugitiu, sense voler, s’endinsà en un carreró sense sortida,

però quan els perseguidors ja estaven a punt d’entrar-hi,

aquell home en va sortir amb una mirada tranquil·la

i amb una expressió del tot indiferent,

i per això ningú no el va veure,

 

i així és com aquell home perseguit va deixar de ser perseguit,

i així es com aquell home perseguit es va convertir en perseguidor,

d’ell mateix,

i així és també com l’home perseguit que sobreviu en una illa deserta

amb un pot de café liofilitzat i una cullera

i un contenidor ple de capses de mocadors de paper d’un sol ús

mica a mica anomena i disecciona aquell desert

i a la platja llarga li diu platja llarga

i a la carena de la roca segada li diu carena de la roca segada

i a l’estany de sorra nacarada li diu estany de sorra nacarada

i a la petxina, petxina

i a la pluja, pluja

i a la brasa, brasa

i a l’espina, espina

i a lost, lost

i quan es pregunta, hipotèticament, què s’emportaria a una illa deserta,

[amb coneixement de causa]

respon que res de res de res

i que només faltaria que en una illa deserta

hi trobés a faltar res,

A una illa deserta hi ha de tot.

‘Entonces entré en casa y escribí, es medianoche.

La lluvia azota los cristales. No era medianoche. No llovía.’

Moltes gràcies.

Deja un comentario

No hay comentarios aún.

Comments RSS TrackBack Identifier URI