Finalment s’ha desmuntat un altre tòpic: no és veritat que les dones parlin més que els homes. L’estudi que publicarà demà la revista Science demostra –amb les reserves i consideracions de tota investigació científica- que la teoria defensada de manera unànim i perseverant per tota mena de xerraires de fira, tertulians radiofònics i neuropsiquiatres amb màster és falsa.
La comprovació empírica mostra que la mitjana és molt semblant: al voltant de 16.000 paraules diàries, ponderant els casos extrems, que van de les 45.000 a les 500.
Les diferències, pel que sembla, afecten més aviat als continguts, o a la tria de lèxic, conclusió òbvia i elemental, i de molt fàcil comprovació si es presta un mínim d’atenció a les converses sexuades que tots podem escoltar diàriament, a la feina, al bar, al mercat, al carrer o a casa, per grups de gènere, masculins o femenins.
El que no surt a l’estudi és, però, com calibrar el grau i la intensitat de la comunicació, perquè setze mil paraules poden voler dir molt, segons com, però també molt poc, o gairebé res.
Fa anys, en cercles acadèmics i no acadèmics d’esperit progressista es parlava molt de comunicació verbal i comunicació no-verbal. Era una altra simplificació de l’època, que anava molt bé als benintencionats que intentàven guanyar-se la vida ensenyant les fòrmules màgiques del llenguatge corporal.
Alguns van triomfar en aquest terreny, sobretot els professors de mímica, i uns quants advocats; però d’altres hi van deixar la pell: no teníen prou aptituds.
Ara que ja sabem que tenim les mateixes paraules, les setze mil de cada dia, la pregunta decisiva és (la de sempre):
Hi ha alguna cosa realment important que es pugui no-verbalitzar, d’una manera o d’una altra? Es pot viure sense interjeccions, ni conjuncions, ni exclamacions…?
I sense paraules?
Carles J. Pi
06/07/07