El dia 11 de juliol s’ha estrenat als cinemes francesos “2 dies a París” de Julie Delpy,
una comèdia multi-cultural on actuen tant els pares de la directora, l’americà Adam Goldberg, així com Daniel Brühl en un paper secundari.
La pel·lícula fa una doble mirada a banda i banda del Rin.
Un home, una dona, els carrers de París, tatxim… Compte de caure al parany! Julie Delpy, 38 anys, en la seva primera pel•lícula com a realitzadora i coproductora –anteriorment havia estat guionista a ‘Before Sunset’ el 2005 amb Richard Linklater i l’atractiu Ethan Hawke — barreja les pistes del romanticisme i s’entreté a destruir els codis amorosos establerts al cinema. Tot i que l’escenari sembla més aviat una imatge de postal, entre la Place du Tertre a Montmartre, el Quartier Latin o o el canal Saint-Martin, els personatges no hi tenen res a veure.
Marion, una fotògrafa francesa que viu a Nova York, capbussa el seu xicot americà en la seva família, després d’un primer viatge fracassat a Venècia. Ni la cúpula de la Basílica de Saint-Marc ni les torres de la catedral de Notre-Dame aconsegueixen revifar la flama que s’apaga entre la parella que ha passat la trentena. Mentre en Jack |-un paper fet a mida per a Adam Goldberg- descobreix la veritable naturalesa dels pares de Marion, uns ‘post Maig del 68’ dedicats a una sexualitat desfermada, i que travessen la seva pròpia crisi de parella, la Marion ensopega amb un ex a cada cantonada.
En aquest context, que no deixa de ser banal — una parella, lluny del seu entorn habitual, aprèn a conèixer-se en situacions poc delicades —, Julie Delpy duu aquest tema fins als extrems del ridícul i la maldat.
Així doncs, gaudeix caricaturitzant els francesos en un dia poc falaguer: els taxistes són racistes, ignorants i misogins ; els intel•lectuals, uns obsessos sexuals sense talent, i els parisencs a la trentena, uns perversos depressius i amorals. La realitzadora i actriu principal del film reconeix que s’ho va passar d’allò més bé amb la manera de forçar els trets de personalitat dels uns i els altres.
« Però », puntualitza, « els francesos són els únics que s’ho han pres malament. Hi ha una antiga tradició que no ens permet criticar els nostres propis defectes. Els francesos són perfectes, és un fet de tothom conegut! »
Resultat, la franco-americana que ella ha esdevingut, posa el dit a la nafra i dibuixa el retrat d’un país segur d’ell mateix, arrogant, insuls, buit, i molt provincial, acabat, i que ha perdut la seva mordacitat i la seva capacitat de revolta. Una impressió reforçada per l’escenificació i el vestuari, que donen al film un aspecte molt ‘nouvelle vague’ [Delpy havia rodat amb Godard el 1984]; la imatge permissiva vehiculada pels amics de Marion durant una vetllada ensopega així amb la rectitud puritana de l’americà, víctima del vertigen davant de tal desbordament.
Afortunadament, res no resulta tan greu. Julie Delpy utilitza l’humor amb desimboltura, amb diàlegs de la més pura tradició de l’‘stand-up comedy’, de l’estil « Penso que una pipa és un esdeveniment cabdal. Després de tot, va ser per culpa d’una pipa que els Estats Units van arruïnar la seva darrera oportunitat de ser una democràcia… ». El final està tenyit d’un xàfec diabòlic, mig cínic, mig melangiós: és encara possible la rebel•lia de joventut passats els 30? Sota una aparença de lleugeresa, ‘2 Days in Paris’ qüestiona els fonaments polítics d’una generació a la recerca d’un ideal.
Nathalie Six
Traducció: Laura Casanovas
BLITZ LOUNGE CLUB 