LA SAGRADA FAMÍLIA AL LITORAL

 

L’estiu informatiu ja té un contenciós mediàtic: el túnel de l’ave contra els defensors del temple de la Sagrada Família.

És un contenciós banal, no cal dir, i tergiversat, amb moltes màscares.

No és la seguretat el problema, ni el discurs sobre la mobilitat urbana, ni l’enginyeria civil, ni l’espiritualitat.

Els convergents -¿perquè es diuen convergents si el que fan des de sempre és divergir?- i els seus acòlits eventuals han trobat un filó: el temple està en perill, no ens ho podem permetre, això caurà, ja us ho dèiem.

Els prohoms capdavanters de l’obra expiatòria, Rigol i Espar-Ticó, es mobilitzen, fan accions simbòliques, s’encadenen per la premsa amb uns quants veïns, fan campanya, es fan víctimes –sempre ho han fet, per diferents causes-.

Tot aquest cafarnaüm, que durarà, i durarà, i durarà…, té una solució molt fàcil, que a més optimitza de manera definitiva la missió evangelitzadora de la part més afectada: els defensors de la Sagrada Família.

Es tracta simplement de moure el temple, i desplaçar-lo –amb la màxima cura i fidelitat-  al litoral, el seu lloc més natural, i més emblemàtic, al costat de les noves platges barcelonines, entre la Mar Bella i el Fòrum.

Tot són avantatges, ara i d’ací a dos-cents anys:

El temple es dimensiona, s’integra al nou sky-line de la ciutat:

Hotel Ars+Torre Mapfre+Torre Agbar+Sagrada Família+Placa Fotovoltaïca del Fòrum.

El temple és la peça nuclear d’un parc temàtic al seu entorn.

Qualsevol grup financer kuwaitià estaria interessat en l’operació, “L’aventura de la sagrada família”. El guió està escrit de fa segles: les estacions de la passió, pas a pas.

Els operadors turístics hi guanyarien, perquè podrien vendre el pack complet:

Visita al temple, bany i fideuà, parc temàtic expiatori i copa al maremàgnum.

El barri de la Sagrada Família hi guanyaria: l’espai alliberat pel temple revertiria finalment al seu ús públic genuí, per la ciutat, pels veïns, per la cultura.

No més autocars de turistes, no més col.lapses, no més taxis, no més multes, no més souvenirs, no més carrets de gelats.

I un argument més important, categòric, definitiu: aquesta zona despersonalitzada del litoral –planificada, freda, moderna– necessita un impacte identitari, un shock urbanístic-emocional, alguna cosa més trascendent que tots aquests hotels i restaurants que es traspassen cada dos per tres.

Res millor que el tòtem per excel.lència de l’estètica pastitx.

És la solució que integra totes les variables del conflicte, sense perdedors.

És veritat que el tràmit del desplaçament allargaria quinze o vint anys, potser més, el cronograma de les obres del temple.

Molt millor encara.

És un valor afegit: més espiritualitat, més expiació, més temps d’espera, més esperança…

 

És la solució més cristiana de totes: tothom en surt beneficiat, amb més fe.

 

Carles J. Pi

19/07/07