MONZÓ : POMES O TARONGES

 

Senyores i Senyors,

 

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent

té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia

expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta:

“¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta

(o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions.

 

Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.

Facis una cosa o facis l’altra —carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris

pomes o taronges— la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt

perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa.

Si fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet,

malament per no haver avançat.

 

De fet, si el discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa

realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata),

¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una

llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels

no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret?

 

Els polítics són grans malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars:

plens de paraules-comodins que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou:

lletres que formen síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.

 

Quim Monzó / Discurs inaugural / Fragment / Fira del Llibre de Frankfurt / 9.10.07