NOMÉS SOM UN 18 PER CENT

 

El postmaterialisme

 

• La teoria del canvi de valors cap al postmaterialisme la desenvolupa el sociòleg Ronald Inglehart als anys setanta.

• Inglehart planteja que als països més desenvolupats s’està produint un canvi en els valors dels ciutadans que els porta des de la priorització dels aspectos materials de la vida que ja es donen per descomptats, cap a la valoració d’altres de tipus postmaterial.

• La teoria del postmaterialisme parteix d’assumir dues hipòtesis:

la d’escassetat, i la de socialització. Segons la hipòtesi d’escassetat, les persones es concentren a resoldre primer les necessitats que els hi són més peremptòries, i només quan les han resolt es preocupen per les altres.

• La hipòtesi de socialització diu que les persones que experimenten situacions de privació material o inseguretat en la seva joventut queden marcades al llarg de les seves vides.

 

Índex de postmaterialisme

 

• El 28% dels catalans són materialistes, és a dir, trien com a primera i segona opció de resposta temes materialistes: la lluita contra l’alça de preus, i mantenir l’ordre a la nació.

• Una majoria del 54% adopta un perfil mixt, combinant una opció materialista amb una altra de postmaterialista.

El grup de postmaterialistes, aquells que es decanten per augmentar la participació ciutadana i protegir la llibertat d’expressió, arriben al 18%.

Per tant, els materialistes avantatgen en 10 punts els postmaterialistes.

 

Perfil del català postmaterialista

Els més postmaterialistes són els que viuen en llars amb un nivell d’ingressos mensuals per sobre els 4.000 euros, força més sociables que la majoria, no creients o agnòstics amb estudis universitaris de grau superior, de classe alta o mitjana alta, i que han fet 18 anys entre l’any 2000 i el 2007.

 

Perfil del català materialista

Els més materialistes són els vidus, els que van arribar a la majoria d’edat abans de 1950, els practicants de religions diferents de la catòlica, la gent de classe baixa, sense estudis, més gran de 65 anys, els divorciats, els que interactuen socialment menys que la majoria, els que han fet 18 anys entre 1950 i 1959, i els que tenen estudis primaris.

 

Sexe

Els homes són més postmaterialistes que les dones.

 

Dossier de premsa de l’Informe sobre els valors a Catalunya :

Condicionants sociològics del postmaterialisme i els valors bàsics. Avanç. Maig 2008

 

http://www20.gencat.cat/docs/Sala%20de%20Premsa/Documents/Arxius/ceo_premsa.notaPremsa.65.Estudi%20418%20DP1210155546017.pdf

 

 

La veritat és que aquesta pluja, i aquest vent, i aquesta boira, i aquesta música, Kroke Trio,

i l’olor de les glicínies,

i els sarments de brasa, i l’oli de primera premsada, i l’all escalivat i les maduixes,

em fan sentir, avui, molt postmaterialista, molt;

i demà i demà passat també, segurament.

I penso poc que pugui fer gran cosa contra l’alça de preus, o per mantenir l’ordre a la nació.

 

Potser és perquè:

Avui faig més cas de la meva classe social subjectiva que de la meva classe social objectiva.

I em deixo portar per l’hedonisme. No tinc remei, no.

 

Carles J. Pi / Lounge Baobab Club

MARGARITA XIRGU 1888 – 1969

 

El coche de gira de Margarita Xirgu (Molins de Rei, Barcelona, 1888-Montevideo, Uruguay, 1969) paró aquel día de 1927 para repostar. La actriz, seguramente la más grande que dio el teatro español del siglo XX, bajó para estirar las piernas y contemplar el paisaje extremeño de Mérida. "¡Un teatro griego! ¡El teatro romano!", cuentan que exclamó. La fascinación que ejerció aquel escenario sobre la gran dama del teatro fue tal que no paró hasta estrenar allí. Y el mismo día de 1933 que lo consiguió, casi sin saberlo, Xirgu dio por comenzado el Festival de Teatro de Mérida.

Parece de justicia, por tanto, que la muestra haya decidido en su 75 aniversario consagrar la edición de este año a la memoria de la Xirgu.

 

Rosana Torres / La alargada sombra de Margarita Xirgu / El País / 10.05.08

 

http://www.elpais.com/articulo/cultura/alargada/sombra/Margarita/Xirgu/elpepucul/20080510elpepicul_1/Tes

 

 

Del 13 de mayo al 10 de junio. Teatro Español. Madrid
Del 16 de junio al 27 de julio. Asamblea de Extremadura. Mérida

Exposición
Margarita Xirgu, la primera actriz

Recreación antológica de la figura de Margarita Xirgu durante dos etapas cruciales de su vida: su relación con el Teatro Español de Madrid y con el Teatro Romano de Mérida.

Contenido
Fotografías, documentos originales, correspondencia, publicaciones, programas de mano, escenografías, figurines, vestuario y otros elementos teatrales.

 

18 de junio. Plaza del Teatro y Teatro Romano. 20,30 horas
Acto institucional en el día en que se conmemora el 75 aniversario
– Inauguración de la Plaza Margarita Xirgu
– Actuación de la Orquesta de Cuerda y Coro del Conservatorio Profesional de Música ‘Esteban Sánchez’, de Mérida
– Descubrimiento de la escultura de Margarita Xirgu

Este día se cumplirán exactamente 75 años de la representación de ‘Medea’.

Para conmemorarlo, el Programa Xirgu 33 prevé las siguientes actividades:

Plaza Margarita Xirgu
Un pleno del Ayuntamiento de Mérida propondrá el acuerdo de denominar Plaza de Margarita Xirgu

a la actual plaza donde se ubica el acceso principal al Teatro Romano.
El 18 de junio, las autoridades descubrirán la placa correspondiente.

Escultura de Margarita Xirgu
Una escultura en bronce y de cuerpo entero de Margarita Xirgu, caracterizada de Medea, se ubicará en la versura oriental del Teatro Romano,

mirando hacia la escena.

En ella trabaja en la actualidad el escultor dombenitense Eduardo Acero.
También será inaugurada este día por parte de las autoridades.

En el acto que se celebre en el Teatro Romano participará la Orquesta de Cuerda del Conservatorio Profesional de Música ‘Esteban Sánchez’, de Mérida.

 

http://www.festivaldemerida.es/54V2/index.html

ÚLTIMA ODA A BARCELONA

 

El passeig poètic de Jordi Valls i Lluís Calvo, recollit al poemari Ultima oda a Barcelona, va molt més enllà dels dramatismes fàcils i ens porta de la mà per aquests carrers obviats per aquells que no volen mirar. Un ventall d’escenes quotidianes es mostren al lector, des dels vells que observen impassibles com la vida els passa fins al jove amb el cotxe tunejat que porta la música a un volum infernal. Es poesia viscuda per dos autors com si fossin un. Dos escriptors que abandonen la individualitat del poeta i sumen la seva personalitat delegant en una tercera -i fictícia- veu. Versos escrits que sonen a peça a quatre mans per a piano però amb una única melodia. Fondo, Mercabarna, Sant Cosme, Torre Baró, Ciutat Meridiana, la Modelo, Poblenou, CanTunis, el Morrot i el cementiri i el far de Montjuïc són les seves tonalitats.

 

El llibre s’inicia amb Montjuïc, Babilònia, un passeig pels carrers de Can Tunis fins al far i el cementiri de Montjuïc. Aquí el to és reflexiu i pausat però s’abandona ràpidament quan els poetes s’endinsen en el següent poema, Camí de Fondo. L’ambient acolorit es manté a Mercabarna i a Incendi a Torre Baró però xoca de front amb Una vida modèlica, la severa i seca narració d’un recital que els dos poetes van fer a la presó de la Modelo. Mil llums ens somriuen posa fi al periple marginal de Calvo i Valls. Els poetes fan una darrera passejada per Poble Nou, Can Tunis i el Morrot i s’acomiaden amb l’epíleg de reflexions anotades, discutides i xiuxiuejades sobre el terreny, Viatgers en un país estrany.

Gabriel Trindade / Fragment / El Mundo / Catalunya / 28 de març de 2008

 

Camí de Fondo

 

(…) Alguns somnien la petita Dorothy

i l’home de llauna al país d’Oz.

La realitat, però, és un jove

amb xandall del Pryca

i rasurat a l’u que atura el cotxe [tunejat

i, amb la música hipnòtica a tot [volum,

a crits reclama: ¿Jessi bajas?

I Jessi, com deessa suburbial,

fendint el vent amb veu furient, respon:

Bajaré cuando me salga del coño!

Aquesta és la manera de mostrar [l’amor:

així la dolça Dorothy, la idolatrada [Beatriu

i l’excelsa Margarida de Goethe

-ja ultratjades, trepitjades i [afollades

obren pas a l’encantadora Jessi:

la nova flor que regna a la ciutat. (…)

 

Última oda a Barcelona, de Jordi Valls i Lluís Calvo.

Editorial La Garúa, Santa Coloma de Gramenet, 2008.