Podríem dir, sense exagerar, que el catalanisme ha fet els deures que s’havia autoimposat fa més d’un segle. I en termes generals, els ha fet bé. Amb totes les seves contradiccions internes, les seves debilitats estructurals, i les limitacions del seu caràcter col.lectiu, es pot afirmar que sense el catalanisme, i per tant sense els catalanistes, Catalunya seria més una regió d’Espanya que una nació d’Europa, tindríem un governador civil i no una Presidència de la Generalitat, i molt probablement no hauríem estat ni motor econòmic ni model de cohesió social. I dit amb menys rotunditat però amb prou fermesa, sense el catalanisme, i sense els catalanistes, l’Estat espanyol no hauria viscut amb la mateixa profunditat els canvis positius que ha experimentat.
I si alguna recança ens queda és la de comprovar que a la pell de brau hi predomina més l’odi que la concòrdia, i la intolerància que el respecte. En molts aspectes, Espanya s’ha regenerat. En alguns altres, simplemente degenera. El clima polític d’aquests darrers temps n’és un bon exemple. La incomprensió cap a Catalunya, també.
http://www.convergencia.cat/media/14793.pdf
Ponència ‘L’aportació de CDC a la refundació del catalanisme’ / Fragment
Aquesta ponència del 15è congres de CDC, coordinada per Francesc Homs,
té més sustància literària que els Tretze Tristos Tràngols de l’Albert Sánchez Piñol.
Les trenta set pàgines del conte són la millor lectura d’estiu que podeu fer ara mateix,
sense pagar ni un cèntim.
Literatura de ficció de la de tota la vida,
novel.lística de pàgines viscudes i coses-d’aquelles-de-les-que-tothom-ha-sentit-parlar.
És literatura d’estiu, i d’estil, intrínsecament: de sorra de platja, de xiringuito i arròs negre,
de gerra de sangria i sorbet de llimona, de copa de torres i farias.
És la construcció d’un imaginari al.lucinant, el seu, no el nostre, una invenció gòtica,
amb pinzellades documentals i lògica de el-sentit-de-la-història, un poble un destí,
i actors protagonistes i secundaris de luxe, com ara Prat de la Riba, Almirall, Layret,
Pi i Margall, Macià o Companys, forjadors d’una glòria immortal i cadàvers exquisits,
sense cap ombra ni torn de rèplica.
Això de que si no fos per ells tindríem un governador civil és impagable.
I que a la pell de brau hi predomina més l’odi que la concòrdia, Mmmm…
Uff…
Necessito una segona part d’aquesta ponència.
No en tinc prou.
I una altra gerra de sangria, sisplau, homs.
Carles J. Pi / Lounge Baobab Club / 26 de juny de 2008
BLITZ LOUNGE CLUB 