Ernest Ansermet, excel.lent músic, director d’orquestra i un dels primers intèrprets de les obres de Stravinski, ha esdevingut més tard el seu crític implacable; les seves objeccions són radicals, apunten a “la raó de ser de la música”. Segons Ansermet, Stravinski “es nega a comprometre la seva persona en l’acte d’expressió musical”. Stravinski falta ni més ni menys que al seu deure ètic.
Per què aquesta obstinació? És el llegat del segle passat, el romanticisme que duem dins que es resisteix contra la seva negació més conseqüent, més perfecta? Stravinski, ha atemptat contra una necessitat existencial oculta a l’interior de tots i cadascun? La necessitat de considerar que els ulls humits són millors que els ulls secs, la mà col.locada sobre el cor millor que dins de la butxaca, la creença millor que l’escepticisme, la passió millor que la serenitat, la confessió millor que el coneixement?
Ansermet passa de la crítica de la música a la crítica del seu autor: si Stravinski “no va convertir la seva música en un acte d’expressió de si mateix ni ho va intentar, no va pas ser per lliure elecció, sinó per una mena de limitació de la seva naturalesa, per la manca d’autonomia de la seva activitat afectiva (per no dir per la seva pobresa de cor, el qual es manté pobre fins que té alguna cosa per estimar)”.
Diable! Què en sabia, Ansermet, l’amic més fidel, de la pobresa de cor de Stravinski? Què en sabia ell, l’amic més lleial, de la seva facultat d’estimar? I d’on treia la certesa que el cor és èticament superior al cervell? Les baixeses, no es cometen tant amb la participació del cor com sense aquesta? Els fanàtics, amb les mans tacades de sang, no es poden vantar d’una gran “activitat afectiva”?
Acabarem algun dia amb aquesta imbecil inquisició sentimental, amb aquest terror del cor?
Milan Kundera / El tribunal dels sentiments / El testaments traïts / Destino, 1994
Deja un comentario
No hay comentarios aún.
BLITZ LOUNGE CLUB 
Deja un comentario